L’escola ha sigut sempre un lloc, per a mi, entranyable. El soroll de companys al pati i als passadissos, l’olor del guix de la pissarra i de llibres nous a principi de curs, les abraçades amb les amigues i amics i l’ensurt dels exàmens i algunes notes. Però qui ens havia de dir que, aquell 1 d’octubre, nosaltres, les persones ja grans, aprendríem quelcom nou a les aules? Com podien saber que en els nostres cors de catalanes i catalans guardàvem tanta força i honor?

A Santa Bàrbara, com a quasi totes les Terres de l’Ebre, ens vam passar dues nits a l’escola. Dir que no teníem por és menystenir la realitat, en teníem, però ens teníem les unes a les altres. I aquí faig servir el genèric femení de persona, però reconec que érem moltes dones les que dormíem allà, dones i xiquets i xiquetes. Allà entre totes vam treballar la sororitat, la companyonia i la solidaritat i ens vam apoderar. Vam aprendre a treballar en equip, a fer assemblees, a compartir espais petits i grans, a jugar i aprendre el valor real de la democràcia i de com cal defensar-la.

Com anècdota dir que, per evitar la por que ens feia veure les llanternes dels mossos travessant a la nit els vidres de l’escola, vam posar els cap grossos de vigilants. Crec que aquesta imatge, si la usem com a metàfora, ens reflecteix el que ha passat al país. Per un cantó la força del poble, davant la por hi hem posat coratge i ens hem guanyat la llibertat. Per l’altre, les institucions que, malgrat saber que han de protegir el seu poble, segueixen obeint les ordres del poder forà.

Avui, un cop més, 1 d’octubre i, quan moltes de nosaltres sortim altre cop al carrer a reivindicar la nostra República, miro enrere i m’adono que ja mai més podré tornar a veure les eleccions com sempre les havia vist. Quelcom ha canviat. He vist les imatges de Roquetes i la Ràpita i de tants altres llocs de Catalunya. He col·laborat amb les companyes i companys del col·legi que les ferides que ens venien de la Ràpita poguessin votar. Per això, ara sé la importància real i veritable de poder votar. D’aquell dret que no ens donen, però que el poble agafem perquè és nostre. M’adono d’allò que m’explicaven els avis i la intensitat de la seva mirada en fer-ho. Poder votar ja era guanyar. Des de llavors hem guanyat moltes lluites, la més gran és la de la dignitat. Una dignitat que ens obliga a fer efectiva la República, ja no ens valen ni excuses, ni prorrogues, ni pactes de polítics que amaguen pors, ni nous referèndums, ni punyetes. Per això hem de dir ben fort avui i sempre: vam votar i vam guanyar!