Ara fa un any cridàvem “1-0, no tinc por”: els uns tranquils; els altres, estomacats. Com la repressió contra la votació del referèndum de l’1 d’octubre va ser selectiva i no hi havia porra per a tanta urna, a la Ràpita (poble de Lluís Salvadó) li va tocar i a Alcanar no, per posar dos casos de les nostres terres ben propers l’un de l’altre. Van mirar que els barris, pobles i ciutats de candidats i representants tinguessen un càstig públic.

Si el darrer any a Catalunya hem estat testimonis de les situacions més infames des del franquisme, amb un president legítim a l’exili, consellers també fora del país, presos polítics amb càrrecs electes i sense, gent de la cultura que no tenia responsabilitats de govern també entre reixes (els Jordis), la situació més greu que envolta tot el cas de la persecució contra el procés és el manteniment de la mentida que permet donar sentit a tanta injustícia.

Fa unes setmanes corria un tuit amb la foto d’uns periodistes de Madrid a dalt de cotxes per fer fotos el dia de la concentració davant la Conselleria d’Economia del setembre de 2017, el mateix “crim” que van cometre els Jordis per demanar a la gent que marxés cap a casa. És ben clar que la rebel·lió no existeix, que no hi ha violència i podríem dir que no hi havia ni càlcul polític, però aquesta evidència sostinguda per tot el material fotogràfic i filmat i per milers de testimonis que van participar en totes les concentracions no és prou.

Que un Estat, a aquestes alçades, pugui mantenir un entramat de falsedat de categoria jurídica abona un estat d’indefensió tal que fa passar a la ira més profunda. Què podem esperar d’un país on l’Estat inventa casos amb mentides i les sosté govern rere govern? Res. Tampoc els que no són independentistes.

A 2014 Josep-Lluís González escrivia: “La ira té moltes manifestacions i pot esdevenir virtut. De fet, la dissidència, que és una forma d’ira, és totalment necessària per al progrés de la humanitat perquè, sense qüestionar l’statu quo, no avançaríem mai en temes polítics ni socials.” L’empipament general que va començar a 2012, l’esperança potser naïf de canvi, el “ja n’hi ha prou” que ens duu un cop i un altre al carrer, és lluny de la ira profunda, del mal a l’estómac davant la injustícia, davant el triomf de la mentida als jutjats i a la cort.

En l’ensulsiada de la separació de poders, s’ha de fer encara un salt més endavant cap a la difusió internacional de la greu situació dels presos polítics i exiliats catalans. No és que històricament l’ajut d’anglesos, austríacs o holandesos arribés mai, ni ho fes a temps, però no hi ha un altre escenari que no estigue contaminat per la construcció d’un relat fraudulent per frenar el procés.

Per a desgràcia dels nostres representants que són a presons espanyoles o pendents de judicis de tribunals estatals, la corrupció de les institucions està tan amarada de mentida, que la ira que ens corprèn no ens ha d’immobilitzar. I justament a l’1-O, una altra volta, els carrers són dels irats.

Professora de Comunicació a la UAB.