Reflexions sobre on és la majoria política a Catalunya

Hola,

Ahir, en una conferència del president Puigdemont a Munic, el consol de l’Estat Espanyol va rebatre els seus arguments dient que les darreres eleccions (el 21D) havia guanyat un partit contrari a la independència. És cert, C’s fou el partit que va treure més vots (1.109.732, el 25,35 per cent) i més diputats (36). Però l’afirmació de què havien guanyat els anti-indepedentistes no és certa. Vegem,

Les eleccions del 21D es van celebrar en situació d’anormalitat, ja que estaven controlades pel govern espanyol del PP en virtud de l’art. 155 i que van fer tot el possible per afavorir els partits contraris al dret a decidir. Malgrat tot ningú qüestiona la seva legitimitat ni els resultats obtinguts. Hi havia tres blocs: els partidaris de la independència (Pdcat, ERC i la CUP), els contraris (PSC, PP i C’s) i els partidaris d’una tercera via, que fora un referèndum pactat qui ho decideixi defensant el dret d’autodeterminació (ICV, Comuns i Podem).

Tot i les deficiències de tota mena, el resultat de les eleccions fou: Bloc independentista 2.079340 vots (el 47,51 per cent i 70 diputats); bloc contrari a la independència 1.902.061 vots (el 43,49 per cent i 57 diputats); Tercera Via 326.360 vots (el 7,45 per cent i 8 diputats). No hi ha cap dubte que la majoria de vots va correspondre a la suma dels partits independentistes, però no van assolir la majoria absoluta. En un plebiscit de Sí o No, no se sap el que haguessin fet el 7.45 per cent de la tercera via. El que tampoc té cap dubte és que la majoria parlamentària (70 diputats dels 135) correspon el bloc independentista que per tant està legitimat per actuar com el que és: majoria absoluta al Parlament de Catalunya,

Els nacionalistes espanyols, que s’autotitulen constitucionalistes, van perdre les eleccions que esperaven guanyar amb el suport de l’Estat i des del primer moment estan impedint que es compleixen els resultats democràtics utilitzant els seus tribunals contaminats per la seva identificació amb els postulats conservadors, espanyolistes i fins i tot en alguns casos filo-feixistes. Ho van fer amb el PP al govern i continuen fent-ho amb el PSOE. L’exemple més descarat és la decisió del jutge Llarena impedir que diputats elegits democràticament puguin exercir les seves funcions perquè així la majoria parlamentària quedaria en mans del bloc antiindependentista. Realment una infàmia antidemocràtica.

Aquesta és la realitat objectiva: els números. Jo crec que no s’ha d’entrar en discussions inútils ni confrontacions innecessàries. Senzillament explicar la contundència dels vots i afegint que tot el que està passant a Catalunya no hagués passat si s’hagués de fer un plebiscit com els d’Escòcia i el Quebec acceptat per totes les parts, i més enrere si el PP i el seu Tribunal Constitucional no haguessin dinamitat l’Estatut de Catalunya promogut pel govern socialista de Pasqual Maragall, acceptat pel Congrés i el Senat Espanyols i ratificat pel poble de Catalunya en Referèndum.

Ah, la meva opinió personal és que s’ha de resistir, explicant-ho tot aquí, a Espanya i a Europa i continuar sortint al carrer pacíficament però amb perseverança tantes vegades com calgui. El passat onze de setembre a la manifestació de Barcelona vam ser un milió de persones en xifra no discutida per ningú. Des de fa cinc anys estem fent les concentracions democràtiques més multitudinàries de la història d’Europa.

Periodista.
Escriu un comentari
X
X