Fa uns dies el diari The Guardian publicava un article en referència a tots els escàndols que s’estan succeint a l’estat Espanyol relacionats amb els màsters de la Universitat Rey Juan Carlos qualificant la situació com a Mastergate. Vaig pensar que era una etiqueta indicadíssima per a denominar-ho perquè donava a entendre que estava sent un escàndol. Realment ho és i sembla que la seva projecció va en augment. Però, això vol dir que les Universitats “regalen” els títols de màster? Hem de donar per suposat que és fàcil “comprar” un títol? En aquest article miraré de fer una reflexió crítica sobre la situació per a poder contestar a aquestes dues preguntes.

Vull començar per dir, com les indiquen, que les universitats espanyoles i catalanes són bones universitats. Si esteu més o menys pendents de la premsa, podreu veure com apareixen situades entre les millors del món. Tot i no tenir el mateix nivell de finançament d’altres regions i països les nostres institucions d’educació superior formen bons professionals, tenen investigadors de referència internacional i estan gestionades per equips administratius que n’asseguren la seva eficiència i eficàcia. Com aquesta és la realitat, la conec en primera persona perquè enguany fa 31 anys que vaig iniciar la meva carrera professional a la Universitat, no trobo cap més explicació per a la situació actual que una campanya de desprestigi dels estudis universitaris que aquesta institució no es mereix i que és falsa.

No amagaré la meva sorpresa, en sentit negatiu, per la poca resposta que hi ha hagut per part de les universitats defensant el seu valor i la seva honestedat. D’una banda, pot ser perquè donar-li importància a l’escàndol és com admetre que la té. D’una altra, perquè no se senten interpel·lades per situació. No comparteixo cap dels dos enfocaments i celebro, al mateix temps, que el Secretari d’Universitats i Recerca de la Generalitat publiqués la setmana passada un article referint-se a aquest tema.

Hi ha una altra part d’aquesta realitat que voldria comentar i que té a veure amb la naturalitat i recurrència amb la qual es falsegen dades o s’incorporen dades als currículums sense que això suposi un delicte i, el que és més greu, sense que les persones que s’hi veuen implicades donin cap explicació, assumeixen la falta i molt menys dimiteixin del seu càrrec si és que n’ocupen algun. Cada dia, des de fa mesos, podem trobar una notícia a la premsa de dades que han desaparegut d’algun currículum. En un cas concret vaig llegir la situació d’un diputat del Congrés que havia passat de tenir dos màsters a ser solter. Com podem confiar en aquests representants públics que falsegen els seus historials personals? Si no tenen respecte per ells mateixos com en tindran pels demés? Aquestes persones no ens haurien de representar. Potser és que culturalment “el Lazarillo de Tormes” no és només un personatge de la literatura sinó que forma part del nostre ADN com a societat. D’altra banda, jo que sóc una persona molt positiva, penso que aquesta no és la majoria i llavors em pregunto per què n’hi ha tants que formen part de la classe política.

D’aquesta darrera reflexió en podem extreure la necessitat de donar més importància de la que donem a la formació en ètica, individual i col·lectiva, en valors i en responsabilitat personal. Si no reforcem tots aquests aspectes, difícilment podrem millorar la nostra realitat i podrem solucionar aquests problemes que cada dia s’estenen més. Hem d’aconseguir, socialment, convertir l’engany i la falsedat en una amenaça no en un fet normal.

La formació, i l’educació superior no és una excepció, ha de tenir aquests principis com a base de formació dels futurs professionals i, almenys en el meu context proper, puc dir que és així. He estat coordinadora del màster en Tecnologia Educativa (hem començat enguany la 23 edició) i actualment són la coordinadora del programa de doctorat del mateix nou (acabem de començar l 12 edició) i puc assegurar que les eines per a detectar el plagi, per exemple, s’apliquen sistemàticament cada curs acadèmic i els estudiants saben que si se’n troba, suspenen directament sense possibilitat de recuperació.

En referència a les tesis doctorals lamento profundament que es banalitzin d’aquesta manera. Una tesi doctoral costa, de mitjana, tres anys de treball. Suposa un gran esforç personal per part de l’estudiant i molta feina per part de la direcció del treball i des del meu punt de vista aquest el procés de formació acadèmica més important per a una persona, sense cap dubte.

Després d’aquesta campanya sistemàtica de desprestigi de la Universitat i de menysvaloració de la formació de postgrau i de doctorat vull acabar amb diferents precs. Els mitjans de comunicació ens haurien d’ajudar a donar més valor al coneixement i també a les universitats com els centres més importants per a crear-ne. A la classe política que recuperi l’honestedat que li cal com a representant de la ciutadania. A la ciutadania que exigeixi als seus representants transparència i en cas de no tenir-la la seva dimissió. A tots, treballar per una societat més transparent i més culta. Jo, des del meu espai universitari hi continuaré treballant cada dia com ho he fet des de fa trenta anys.