En els darrers temps les Terres de l’Ebre hem guanyat en autoestima i també en compromís, dos coses que, sens dubte, van lligades. Em torno a fer esta reflexió arran d’un fet que potser no s’ha destacat prou i que és simptomàtic (o, si ho preferiu, digueu-ne “un bon indicador”): la setmana passada, amb motiu de la Diada Nacional, es van desplaçar a Barcelona més de seixanta autobusos de les nostres terres, i això sense comptar la gran quantitat de gent que hi va fer cap per altres mitjans.

Vist el que s’ha vist en èpoques recents, pot parèixer “normal”. Però no fa tants i tants anys, al gruix de la gent de les Terres de l’Ebre, això de la catalanitat els sonava a una cosa de nord enllà. Aquí es parlava dels “catalans” com si fos gent aliena a nosaltres o es deien coses com “mira, aquella persona parla català”, com si aquí no hi parléssem, en català. Diria que en alguns sectors havia calat fort allò de “ni catalans ni valencians”. I, a més, el sentiment d’inferioritat era manifest, ben resumit segurament en l’expressió “quinta província”, amollada en el seu sentit més negatiu (algun dia haurem de parlar de l’origen d’esta expressió, possibilitat de protagonisme que va acabar en desencant i befa). Aquí “parlàvem malament”, “estàvem en un cul de món”, no valoràvem prou el nostre patrimoni, sentíem vergonya dels nostres dèficits en lloc de fer-ne reivindicació…

Però ara les coses han canviat; potser no prou com voldríem, però han canviat. La societat de les Terres de l’Ebre és de les més lluitadores per les causes socials justes i de les més compromeses quan es tracta de defensar el territori, en particular, i el país, en general. I cal tindre en compte que el compromís no és possible sense un alt grau d’autoestima, i també de sentiment d’identitat i de pertinença: en molts aspectes la psicologia dels grups socials funciona de la mateixa manera que la psicologia individual.

I arribats a este punt vull remarcar la importància que hi ha tingut la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE), ara que estem celebrant el seu divuitè aniversari, i tot el moviment social en defensa del territori i, en definitiva, del país i de les persones.

De la mà de la PDE –cito en part un article que vaig publicar al setmanari L’Ebre el novembre de 2016– ens hem fet conscients que l’aigua és un bé patrimonial, que és imprescindible per a un ecosistema equilibrat, que hem de ser eficients en la utilització dels recursos, que cal mantindre la biodiversitat dels cursos fluvials, que “lo riu és vida”, que l’aigua és un veritable dret dels humans i de la natura que ha de ser gestionat amb responsabilitat i sostenibilitat; ens hem fet conscients, en definitiva, que després d’anys de desmesura i voracitat ens cal una nova cultura de l’aigua… i de la vida. De la mà de la PDE hem après que, malgrat la modificació del Plan Hidrológico Nacional i la derogació del transvasament de l’Ebre, cal estar sempre alerta i actius perquè inconfessables interessos continuen tenint una presència amenaçadora i no sempre prevalen els criteris de racionalitat i sostenibilitat. I també hem après que els arguments sòlids, la lluita, la constància, l’arrelament i la unió són un camí de futur i d’esperança. No es pot oblidar que tant la Coordinadora Antitransvasament, abans, com la PDE, des de la seua fundació l’any 2000, han tingut voluntat de ser transversals i que les seues accions han comportat conseqüències que han anat molt més enllà, de manera que tot el moviment social que s’ha generat al seu voltant ha sigut decisiu perquè a les nostres terres tinguem avui una societat més enfortida, més cohesionada i amb més autoestima.

Ben segur que la PDE no té l’exclusivitat en esta mena de ressorgiment. Però ningú negarà que el seu paper hi ha sigut determinant. I que les lluites compartides, com els trens dignes, les autopistes gratuïtes o semigratuïtes, el rebuig de l’especulació (el Projecte Castor n’és un bon exemple), la valoració de tots els nostres béns patrimonials materials i immaterials, la projecció dels trets culturals propis o, ara, la capacitat de decisió de Catalunya (que és la nostra capacitat de decisió) són lluites que han continuat i continuen i que, a la vegada, posen de manifest la nostra autoestima i el nostre compromís.