De tothom és ben sabut que a les nostres terres el sector primari continua mantenint un paper destacat. I justament, el mes de setembre, és especialment important per a diverses activitats relacionades amb aquest àmbit econòmic. En trobem múltiples exemples. Les barques de bou (al sud de l’Ebre) reemprenen la seva activitat després de l’aturada biològica. A les salines de la Trinitat és l’època de recol·lecció (la salinada) i pel que fa a la pagesia destaquen la recol·lecció de bona part del raïm a les terres d’interior i també la de l’arròs a la ribera del delta de l’Ebre. Sol ser un temps d’incertesa climatològica, on es mirava al cel de reüll, es llençaven coets als núvols per desfer tempestes i on acaben cristal·litzant -o no- les expectatives dipositades en la collita durant tot l’any pels nostres pagesos.

No obstant això, hi ha un altre tipus de conreus que passen gairebé desapercebuts en els nostres dies i que fins fa no massa anys tenien molta importància en les economies familiars de molts d’ebrencs. No ens referim als feréstecs arboços ni a les dolces figues i magranes, que també maduren per aquestes dates. Parlem de les garrofes, tan abundants unes dècades enrere i que d’uns anys ençà són considerades per molts com un subproducte gairebé inservible i de preu molt baix.

En efecte. Fa uns anys, posem a mitjans del segle XX, el fruit del garrofer (Ceratonia Siliqua) eren indispensables per a les economies domèstiques de moltes famílies. No només pel que es podia treure en vendre-les, sinó també per a fer farina, certs tipus de plats (succedani de xocolata) o simplement com a menjar per als ramats de porcs i ovelles i pels animals de casa com conills, vaques i sobretot matxos i egües. La llenya de garrofer diuen que és la millor per a fer brasa. Ha estat durant segles i segles un dels fruits ancestrals de la cuina mediterrània, però pel que sembla a mesura que el nivell de vida ha anat augmentant ha anat perdent importància. Podem dir que el garrofer és un conreu en regressió des de fa temps. A les nostres Terres en tenim un bon exemple. Va haver-hi una època en què es va decidir talar molts i molts de garrofers per a plantar altres tipus d’arbres, sobretot oliveres i ametllers i en alguns casos cítrics o fruiters. Avui dia, és molt difícil de veure del coll de Balaguer en amunt.

I això que podem dir que el garrofer és un arbre molt “agraït”. No necessita pràcticament res. No l’has d’esllemenar, ni regar, ni tirar-li guano, ni tan sols arruixar … Res de res. I ell, cada any, dóna el seu fruit. És cert que anar a plegar garrofes és una feina dura. S’ha de “barruscar” i després plegar-les del terra. No debades, quan es començava a treballar es deia que s’anava a “guanyar les garrofes”. Una expressió que ha perdurat en la nostra parla.

Tot i la producció que se’n feia a les nostres terres, sembla que era insuficient per abastir la demanda dels mercats i a La Ràpita arribaven vaixells sencers carregats de garrofes provinents de les Balears. Arribaven en les bodegues dels darrers pailebots que van solcar les nostres mars. Noms mítics com el “Juan Miguel”, el “Pedro Galiana”, el “Miguel”, o el “Verge del Remei”, entre altres. Em comentava fa temps un armador d’un d’aquests vaixells, que existia molta picaresca. I que abans de carregar les garrofes a Mallorca, els venedors, sovint, les mullaven perquè pesessin més i per tant guanyar-se alguna pesseta de més.

Sigui com sigui, en els nostres dies la producció de garrofa continua sent força destacada. L’estat espanyol n’és el primer productor mundial, sobretot la Comunitat Valenciana. La polpa, anomenat garrofí, s’utilitza per elaborar productes molt diversos: per a pinsos, per a la coberta de les píndoles digeribles d’alguns medicaments, per a espessir alguns aliments, com a edulcorant, per a gelats industrials, productes cosmètics … Hom assegura que també té diverses propietats medicinals.