Teníem raó, i la continuem tenint

2018-09-17T11:26:09+00:0017 de setembre de 2018|Editorial| ||0 Comentaris

Aquest dissabte 15 de setembre s’han complert els divuit anys del naixement de la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Com cada 15 de setembre, qui hi va participar recorda que l’any 2000 aquell dia era divendres i a la sala gran del teatre auditori Felip Pedrell de Tortosa, el president d’Amics i Amigues de l’Ebre, Salvador Tarragó, va tindre una de les intervencions més transcendents de la seva vida.

Acompanyant i donant suport explícit i estratègic als membres de la Coordinadora Antitransvasament (amb Manolo Tomàs i una àmplia companyia, molt més extensa que l’actual), va donar-nos instruccions de què calia superar l’etapa de l’eslògan “NO al transvasament!” i que calia substituir-lo per un nou crit que passava a ser “Lo riu és vida”. I aquell mateix divendres, pocs dies després que el corrupte ministre Jaume Matas hagués presentat el Pla Hidrològic Nacional a un palau de congressos de Madrid, uns pocs centenars de persones van improvisar una manifestació dels carrers de Tortosa, que es va repetir a partir d’allí tots els divendres.

Divuit anys després, la PDE continua viva i activa, i ens diu que la lluita no s’ha acabat i que cal continuar-la. Com deia una de les seves portaveus aquests dies, en la balança positiva tenim que malgrat els múltiples intents de transvasar aigua de l’Ebre des del tram final, només s’ha fet el mini transvasament a Tarragona. Però les amenaces via maquinacions maquiavèl·liques als despatxos continuen i continuaran perquè, malgrat que tendim a atribuir-ho tot al poder polític de torn, el problema, com ja denunciava ara fa 18 anys en una memorable entrevista el professor Javier Martínez Gil, també recau en els funcionaris de l’estat.

Gràcies a la mobilització de l’independentisme sabem ara que els poders fàctics franquistes i ultraconservadors, sobreviuen al marge dels canvis de governs, i manen tant o més que ells en el sentit estructural. Els identificarem si mirem qui són i a quines famílies pertanyen els Advocats de l’Estat (on, per cert, torna Soraya Sáenz de Santamaria), i qui són els que porten un clauer amb més de dues-centes claus penjades -mostra del poder de cada despatx-, mentre camina pas ferm pels solemnes passadissos del ministeri de Foment. I si tinguéssim l’oportunitat de comprovar qui va a les caseries de l’Espanya profunda (el jutge Llarena és també caçador de javalins), també veuríem que són els mateixos, i els de sempre en termes de famílies genealògiques. Per no parlar dels consells d’administració i les portes giratòries d’empreses com Iberdrola, a qui també va assenyalar Javier Martínez Gil, i més concretament a l’ex-Secretari d’Estat, Benigno Blanco.

Tot això continua igual. Però allò que sí han permès 18 anys de PDE, i uns quants més de Coordinadora, és saber que la lluita de David contra Goliat és possible, i que és factible neutralitzar-lo socialment, entre tots, quan sortim al carrer amb fermesa. Podem parar els peus als poderosos, ja ho sabem. I sabem també que no tenim cap altra opció. I sabem que com més sumem, molt millor per a tots. Per cert, ja que parlem de tots, recordem també allò de José María Aznar de què “antes se dividiran ellos…”. Hauríem d’extirpar, d’una vegada per totes, la tendència dels sectaris que es resisteixen a l’evidència, a portar-nos per camins caïnites. Som massa poca gent per continuar, anys després i permanentment, amb el tema de bons i dolents, perquè tots tenim punts flacs a hores d’ara. Tots sabem qui és qui, però ara -o sempre-, també sabem que l’important és assolir com més aviat millor, un futur millor, i només entre tots ho aconseguirem en benefici de la majoria.

I allò que ens diu el futur -i també l’experiència acumulada del passat- és que, per lluitar estructuralment contra l’amenaça dels transvasaments, ens cal un nou estat per defensar-nos de tu a tu, dins de la Unió Europea, perquè aquesta sí que creu en el desenvolupament sostenible, i el té legislat. I que ens calen organismes propis de gestió de conca per no veure’ns diluïts en estructures tan arcaiques com la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. I que ens cal també està sempre a prop dels nostres científics, perquè la seua racionalitat ens fa invencibles, perquè sempre acabem marcant el camí correcte.

Així mateix, ara que Catalunya no només ja ens coneix, sinó que fins i tot ha vingut fins a casa nostra a defensar-nos, fent seua la nostra lluita original (nostra perquè, calendari en mà, allò que vam fer és ja ara un referent mundial de lluita social), el que també podem dir, amb orgull i gratitud, és que: teníem raó. I la continuem tenint. Quan també estem a punt de recordar que ara fa 18 anys vam sentir la veritat, aquella de què anaven a fer una obra multimilionària, que ens espoliava, “per collons” i “al ritme d’un passeig militar”, ara podem dir que, per a testosterona, la nostra.

Serveis informatius Ebredigital.cat
X
X