Aquest 11 de setembre una immensa representació de la majoria del poble de Catalunya, sense cap mena de dubte -vistos tots els indicadors, i després del que ja portem acumulat els últims anys- omplirà el carrer més gran que hi ha al país, la Diagonal de Barcelona. Serà una reafirmació, i potser la concentració més gran de gent que mai s’ha produït en la història de Catalunya, però l’expectació pel que es pugui aconseguir és mínima. La menor dels últims anys.

Les manifestacions històriques dels últims anys tenien la virtut de que hom sabia que eren una pressió per a l’estat, i es tenia l’esperança de que el reconeixement internacional creixeria. Enguany però, desprès d’haver viscut l’1 d’octubre, d’haver patit l’article 155, de veure qui mana realment encara que es guanyin unes eleccions en les pitjors condicions, i sabent ja quins són els efectes de la pràctica habitual de la manipulació massiva, podem dir amb tota seguretat que es repetiran comportaments i que res passarà encara que hi hagi més de 2 milions de persones al carrer, encara que no siguin tantes.

Malgrat això, hem de tornar a acudir massivament a la capital del país, i més enguany, ja que les Terres de l’Ebre estaran a tocar de l’escenari principal, al lloc on es faran els parlaments finals i on hi haurà més visibilitat. Siguin per tant, ebrencs de bona fe, ben imaginatius i llancem els missatges originals que natros vam inventar per a ser model de tot el país. Perquè també els ebrencs saben molt bé que és això de la lluita de David contra Goliat, i sabem que, al final, com sigui, alguna cosa bona hem d’aconseguir després de tant d’esforç, noble, pacífic, original i impressionant, com el que protagonitzem aquesta gran majoria de catalans, com ningú ens pot discutir perquè no són majoria els que mai l’han aconseguit ni demostrat.

Per cert, també els ebrencs podríem explicar a tot Catalunya com un poble pren la iniciativa política sortint al carrer, i dient allò que vol i que no vol, encara que els partits polítics es comportin equivocadament; i més encara, veient la clara i lamentable divisió interna de la entitats socials de referència acaben mostrant. Davant d’això, només tenim un camí: agafem la família, els amics, o anem sols, i manifestem-nos a la Diagonal de Barcelona. Som gent pacífica i volem que ens escoltin, perquè no volem continuar vivint oprimits i humiliats, ja que tenim dignat, presos polítics i exiliats.

Per cert, a 24 hores de l’11 de setembre de 2018, és bo deixar escrit que mai en cap manifestació s’ha produït cap incident, i que tots els assistents tornaran a fer-ho sota aquesta paraigua, el de la revolució socials dels somriures, de les flors, dels colors i de deixar els carrers nets. La gran assistència rècord de periodistes internacionals farà bé en obrir els ulls i prendre nota d’aquest fet, si es torna a produir, i de fixar-se qui i com ho pugui intentar reventar (els que tenen sang als ulls quan parlen, que són d’un altre món), i com, des del minut 1 un cop acaba la manifestació, tornar la manipulació massiva fruit d’uns poders fàctics que els catalans i catalanes no volem, però que són el pa de cada dia a una Espanya que agonitza.