El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, diu que l’independentisme ha d’assumir que hi pot haver més líders empresonats. També diu: ‘Seria absurd posar-nos com a límit la presó o les amenaces de violència per part de l’Estat’, i això l’honora. Altres, com Albano Dante Fachín, han formulat La Pregunta: “Què farem, si els cauen 20 o 30 anys??”. Hem de pensar-hi i saber què farem després.

I és que hem de fer autocrítica tots plegats: s’ha comès molts errors, per la improvisació, pel realisme màgic i per la dinàmica diabòlica dels esdeveniments. Alguns comprensibles, d’altres, no tant.

Com diu Cuixart, a Catalunya hi ha gent disposada a anar a la presó per defensar la democràcia i això és un motiu d’orgull com a poble. Però, ell mateix, com a empresonat, afirma que la repressió no ha de marcar els ritmes polítics. La seua valentia com a pres polítc el dignifica.

Ara mateix, hi ha un conflicte polític de gran magnitud i estem presents a l’agenda internacional. Per tant, tots i els errors, hem avançat, però ens cal admetre el que hem fet malament per no tornar a repetir-ho.

Ni improvisació ni repúbliques caigudes del cel. Depèn de nosaltres i de la nostra capacitat d’acordar qui, què, com i quan ho farem: no hem de perdre la guerra en l’última batalla, veritat?

Per això és urgent i imprescindible acordar un full de ruta de mínims i parlar clar cadascú. Sobretot parlar clar: per aclarir què estem disposats a jugar-nos-hi i poder avançar, per aplegar com més sensibilitats millor, com més gent millor.

Hem de marcar col·lectivament les prioritats i fer-ho amb llum i taquígrafs, tal com demanen polítics com Ernest Maragall. La prioritat ha de ser avançar en la solució del conflicte i marcar els tempos. Però que tothom s’hi mulle, entitats, societat civil i, sobretot, els partits polítics que es diuen independentistes. I aprendre a ser flexibles, el fulls de ruta s’haurà d’anar fent i refent tal com vagen succeint els esdeveniments. Encara que l’objectiu final és el mateix. Ja hem vist que els maximalismes no ens porten enlloc.

El judici serà un terratrèmol polític observat per Europa i per tots els actors i observadors internacionals. La violència no ha existit i el judici serà òbviament polític; serà un cop d’estat, si no es retiren els càrrecs.

Però avui tenim molta més repercussió en l’àmbit internacional que al principi del procés. El món ens mira i en bona part ha entès la nostra lluita per esdevenir un país lliure.

Tanmateix, la política catalana actual té una gran capacitat de consumir persones per la rapidesa i la contundència dels esdeveniments. Encara estem paint tot el que ha passat, però ara cal escoltar les anàlisis de polítics de llarg i honest recorregut com Joan Tardà, perquè quan parlen no ho fan de bades. És un polític independentista de pedra picada, d’aquells que ja eren independentistes quan érem quatre gats i mal vistos.

La veritat fa mal i ell diu veritats que molts, a hores d’ara, no volen escoltar. I això a pesar que li cauen tots els dimonis. No ha estat mai un polític que recula ni que diu mentides. Un rara avis de la política a qui volen triturar els tuiters i altres hiperventilats, alguns per interès de partit i molts independentistes “de boquilla”.

Amb tot i això, ja us ho dic ara, la seua prioritat és el país i no deixarà de dir el que alguns no volen escoltar: que cal anar-hi seriosament, que cal aprendre dels errors que hem comès, que la cosa no serà ràpida i, sobretot, que cal aplegar més forces per negociar amb més força. És més fàcil, molt més fàcil, dir el que la gent vol sentir i aconseguir vots com sigue que no que et diguen de tot cada dia. Un sacrifici així no el fa un traïdor.

Crec que avui la política catalana està dins d’una dinàmica que pot arribar a ser autodestructiva, crec que no hi ha cap partit o entitat que no hagi tingut problemes i grossos. Precisament per això, ha arribat l’hora de mesurar forces, de parlar clar, tothom i ara, per molt que ens dolgue. No resoldrem el problema si errem el diagnòstic.

“Es va improvisar molt, perquè no hi havia una planificació dels impactes que hi hauria”, diu en una entrevista Joan Josep Nuet, membre de la Mesa del Parlament el 7 de setembre del 2017 amb la presidenta Forcadell i també encausat. “Crec que s’hauria d’haver redimensionat el que es volia fer en base a una majoria sobiranista més àmplia, que impliqués persones no independentistes, però democràticament radicals (…)”. És opinable, però cal tenir-ho en compte. Gent no independentista com Nuet esdevenen aliats. I d’aliats no ens en sobren.

Així i tot, el més important és aprendre de les coses positives i negatives d’aquells dies. Trencar amb l’Estat és una idea política molt complexa i difícil i ja no ens poden fer creure que serà un camí fàcil i curt.

És impresdindible reconèixer els errors d’aquells dies perquè en el futur les coses es puguin fer millor. En poques hores volíem canviar la història de Catalunya sense saber ben bé com. Tampoc es va valorar adequadament la capacitat repressiva dels aparells de l’Estat.
Malgrat tot, el suport social ara és gran. Però es necessiten majories més àmplies per canviar tan radicalment el nostre país. Per poder avançar en un procés d’aquestes característiques, això no té prou en compte i continua essent un dèficit.

Si el procés no es reformula pot acabar en un fracàs col·lectiu molt important, perquè no té prou força per guanyar. Es necessita la paciència que no hem tingut.

La pressa s’ha convertit en una corda que ens estreny de tal manera que ens pot fer fracassar.
Joan Tardà és un cap de turc de la frustració que acompanya part de. És professor i de Cornellà, al Baix Llobregat industrial i obrer; és dels independentistes que sempre han vinculat la justícia social i el projecte independentista.

Joan Tardà diu: “S’ha de dir la veritat a la gent per difícil que sigui”, i així ho fa encara que cada dia li caigue la cavalleria damunt. Tardà intenta fer un diagnòstic seriós de la realitat, davant la irresponsabilitat de dirigents polítics que, anant de coherents i autèntics, alimenten una ficció.

Si, i només si, ens aclarim i si admetem els errors. Si acordem un full de ruta honest i plausible, la victòria és nostra.

Ara és l’hora: la pilota és al nostre terrat.

Guanyarem. Bona Diada!

Filòloga.