Les darreres setmanes des de determinats sectors independentistes s’ha plantejat la possibilitat d’organitzar un sistema d’elecció de primàries per escollir el candidat que hauria d’encapçalar la llista independentista a presentar en les eleccions municipals vinents, només en alguns pobles. L’excusa, o l’objectiu, és el de tenir governs municipals independentistes sense la presència de partits constitucionalistes espanyols.

Sobta però, que aquests mateixos sectors, malgrat els empresonaments i l’aplicació de l’Art.155, no hagin actuat amb la mateixa exigència durant el darrer any per refer aquells ajuntaments, consells comarcals o diputacions governats de manera conjunta per independentistes i constitucionalistes.

La proposta batejada com a ‘primàries republicanes’, és molt possible que acabi sumant voluntats i interessos diversos; des de gent de bona fe que vol entrar a la política institucional, fins a d’altres que ho veuen com una oportunitat per defensar els seus interessos davant la dificultat d’èxit del seu partit; ja sigui per manca de candidat, relleu o esgotament del projecte.

La presentació d’aquesta llista electoral en un municipi on també es presentés la de la CUP, Esquerra Republicana o Junts per Catalunya afectaria negativament el propòsit de la seva creació perquè en unitària dividiria el vot independentista. En el cas però que a un municipi només es presentés la llista de les primàries republicanes llavors caldrà esbrinar a qui cal sumar aquests vots en la formació dels Consells Comarcals o la Diputació. Si no suma per a cap partit en concret, perquè es presenta com a candidatura independent, llavors la dificultat per aconseguir representació en aquestes institucions seria màxima. Els seus efectes podrien resultar, fins i tot, contraproduents perquè en no aconseguir representació afebliria al bloc independentista, i de retruc afavoriria, la representació dels partits espanyolistes.

Més enllà d’aquests raonaments és sabut que a les eleccions municipals la presentació d’una única llista aglutinada al voltant d’un únic objectiu o tema que no sigui d’àmbit local té poc recorregut. El més important en la convocatòria electoral municipal és la idiosincràsia històricopolítica i social de cada poble; les relacions, rivalitats i enteniments personals entre candidats i partits (per a bé o per a mal); els alcaldables i els projectes que es presenten. Aquests elements són els que acaben sent determinants, en la confecció de les llistes, els resultats aconseguits i la configuració del futur govern municipal.

Pel que respecta al paper que ha de jugar un moviment social davant unes eleccions municipals per tal d’aconseguir els seus objectius sense veure desdibuixat el seu paper ni capacitat d’acció; estaria bé prendre nota de l’experiència viscuda a les Terres de l’Ebre.

Molts recordem les eleccions municipals de l’any 2003 celebrades en mig de les tensions i enfrontaments provocats per l’aprovació del Plan Hidrológico Nacional. La força hegemònica als ajuntaments era CiU, i l’expectació se centrava a veure quants consistoris antitransvasistes sorgirien d’aquelles eleccions, quins costos electorals tindria per PP i CiU el seu suport al PHN, i qui paper jugaria la Plataforma en Defensa de l’Ebre.

La Plataforma com a tal va restar al marge de la campanya electoral, es va declarar plural i apartidista, va prohibir als partits fer ús del símbol del nus, i va retirar la condició de portaveus als activistes que participaven en les eleccions. En cap cas va impulsar cap llista electoral municipal unitària aixoplugada sota la divisa antitransvasista.

Els alcaldes transvasistes derrotats, van ser poquíssims. La defensa del riu no havia estat un tema prou determinant davant les preferències locals, però sí que havia estat important, com ens demostrarien els resultats regionals. Al conjunt de les Terres de l’Ebre la suma dels tres partits d’esquerres; PSC, ERC i ICV, superava per primer cop, a la que acumulaven CiU i PP. El mapa polític començava a canviar per la força del corrent de l’aigua que brollava en forma de vots, i que al cap de pocs mesos ajudaria a la formació d’un nou govern catalanista i d’esquerres que tindria com a un dels seus pilars el rebuig al PHN.

Des de llavors i des de fa divuit anys, la Plataforma gràcies a la seva independència, rigor en els plantejaments i capacitat de mobilització ha aconseguit aglutinar credibilitat, respecte i suport entre la ciutadania. Ha sembrat de consciència, reconeixement territorial i autoestima les nostres terres a partir d’una lluita exitosa que ens ompli d’orgull.

Sense haver impulsat cap llista electoral pròpia o unitària, els plantejaments del moviment social han estat assumits per la gran majoria dels que vivim aquí, de manera que ens seria molt difícil trobar avui dia un Ajuntament que no defensés, al costat de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, el riu i el Delta.

About the Author: