La història de la humanitat l’estic escrivint segle a segle. Temps que si puguesem viure conscientment podríem contemplar canvis molt més importants dels que som capaços d’observar durant la nostra curta vida. A tall d’exemple, per intentar entendre que el temps va més enllà de la nostra curta vida, en sentit optimiste, 100 anys. Si fem la suposició que cada any de la nostra vida podem caminar 1 mil·límetre, la nostra vida quedaria emmarcada en 100 mm o 1 decímetre. Per caminar 1 metre necessitaríem 1000 anys. Per caminar 1 quilòmetre serien necessaris 1.000.000 anys.

El temps ens sobrepassa i ens resulta difícil d’entendre, comprendre i acceptar. Vegem uns quants exemples. L’arquebisbe anglicà James Huser (1581-1665), afirmava que la creació del planeta Terra, tal com el coneixem avui, va ser 22 d’octubre de l’any 4004, abans de la nostra era. Anys després John Lighfood (1602-1675), botànic anglès matisava les anteriors afirmacions dient que la creació havia estat el 26 d’octubre de l’any 4004 abans de la nostra era a les 9 del matí. Fixem-nos que per a ells quatre mil·lennis eren molt de temps. A finals del s. XVIII, James Hutton (1726-1797) i principis del XIX Charles Lyell (1797-1875), per explicar els canvis a la superfície de la Terra i la seua formació ja estimaben que eren necessaris milions d’anys, però no sabien quants. El novembre de 1859, Charles Darwin (1809–1882) publicava “L’Origen de les Espècies”, s’iniciava així el periple de la teoria de l’evolució, molt mal acceptada per una clàssica societat enquistada en una ‘visió del món perfectament creat i sense canvis posteriors. Des d’aleshores el concepte evolució, no tan sols fa referència a les espècies animals, també a tot el que ens envolta. Forma part del discurs de la comunitat científica i pedagògica que contínuament està transmetent este concepte a la societat en general.

Però acceptar l’evolució resulta, en el cas de la mort, una acceptació amarga i trista, però amb el temps s’assumix. Si algun canvi ens afecta directament, proper o llunyà, les persones organitzades en grups lluiten per evitar aquells canvis que l’evolució et va portant, siguen de salut o afeccions al nostre entorn.

Com que per als humans el temps és tan llarg, alguns canvis resulten més aviat curiositats que no tenen més ressò que l’anècdota d’aquells fets que van succeir fa segles, mil·lennis o fins i tot milions d’anys. Per exemple, avui saben que el nivell dels mars, també la Mediterrània, va assolir un nivell alt, entre 3 i 5 m per sobre de l’actual, entre 120.000-130.000 anys abans del present (AP), degut a un període càlid. Avui podem observar antics nivells de platges al litoral, evidència d’aquell moment en que algunes poblacions d’Homo Neandertal o H. sapiens va poder visualitzar, però que no va poder comparar degut a la curta esperança de vida que tenien. Des d’aleshores es van anar produint diferents canvis climàtics cada cop més freds, el cicle de l’aigua produïa evaporació dels mars, condensació i precipitació en forma de neu, els gels anaven acumulant-se sobre els continents i els mars perdien volum d’aigua. Fa aproximadament uns 20.000 anys AP, el nivell dels mars va assolir uns 120 m per baix de l’actual. Nous canvis climàtics càlids van afavorir la fusió dels gels, els mars van anar recuperant el nivell actual. Fa uns 8.500 anys AP es va anar estabilitzant l’actual nivell del mar i s’inicia la formació de tots els deltes del món. Des d’aleshores les petites oscil·lacions del mar han afavorit que el delta de l’Ebre sigue el resultat de la superposició de cinc estructures deltaiques.

Actualment la informació que tenim de l’actual delta de l’Ebre ve associada a les cartografies antigues i al ritme de l’evolució de la línia de costa. És a partir de la construcció dels embassaments a les parts altes dels rius de la conca hidrogràfic de l’Ebre que es venen retenint sediments. L’estocada final la situem a la dècada dels seixanta del segle passat. La construcció dels embassaments de Riba-roja i Mequinenza controlen les màximes riuades, augmenten la disponibilitat del recurs aigua, però retenen sediments, entre altres aspectes.

La curta vida que tenim no ens dixa observar que tot el que ens envolta evoluciona. Però, si, només cal que mirem uns anys enrere i ens anirem adonant de la gran quantitat de canvis que es produixen en el paisatge natural i humanitzat. L’evidència més clara està en natros mateixos: “… amb el temps un dia arribem i amb el temps un dia marxem”. És evident que el delta de l’Ebre també està evolucionant, però, les característiques naturals d’entorn han anat canviant, sobretot durant el darrer segle. Tot està humanitzat, de manera que el que estem intentant arreglar per ‘allí’ segurament que s’està alterant per ‘allà’.

Si ens fixem amb l’entorn, en podem observar d’humanitzat i natural. Qualsevol estructura construïda, ponts, cases, murs de contenció, comportes, túnels, etc., són dinàmiques, tot i que aparentment semblen estàtiques, contínuament estan en moviment. Igualment passa amb l’entorn natural, aparentment sembla estàtic, però no ho és. Es mou contínuament i la humanitat hem trobat en estos moviments, més grans o més petits, al nostre adversari al qui hem declarat la lluita per mantenir-lo com ens agradaria que fos. Un dia ho intentem arreglar construint estructures dures al delta de l’Ebre per “allí” i amb el temps s’alteren per “allà”.

Doctor en Ciències Geològiques.