Quan es tria un títol tan genèric es corre el risc de no dir res mirant de dir-ho tot així que he pensat que és millor matisar-lo.

La veritat és que resulta molt complicat donar una visió global de la situació de la dona perquè aquesta és diferent segons la part geogràfica i cultural del món en la que es desenvolupa la seua vida. Tot i així, ens podríem fer la següent pregunta: hi ha aspectes que defineixen la situació de les dones amb independència del context on viuen? Potser és molt atrevit per part meva contestar afirmativament, però intentaré fer una aproximació a la resposta amb uns apunts breus.

El primer aspecte que defineix, clarament, la situació de la dona és el grau d’educació al que pot accedir. El nivell professional i social d’aquesta té molt a veure amb les possibilitats formatives que li ofereix el seu context que, normalment, es corresponen amb el món laboral. Tot i així, podem llegir notícies i titulars, quasi cada setmana, que tenen a veure amb: el major rendiment i èxit acadèmic de les xiques a l’ensenyament secundari, la feminització de la universitat (cada vegada en més carreres), la capacitat de treball, la flexibilitat i la capacitat d’adaptació als canvis, etc. Però totes aquestes evidències tenen la cara oposada relacionada amb els diferents sostres (crec que alguns ja són més difícils de trencar que els de vidre) que li impedeixen: optar als llocs de treball més qualificats, tenir els mateixos sous que els homes en llocs de treball de qualificació i responsabilitats semblants, ocupar càrrecs de responsabilitat i directius més enllà de les quotes establertes per llei, tenir el mateix reconeixement i el mateix espai social que el món masculí.

El segon aspecte que destacaria té a veure amb el paper que li confereixen a la dona els mitjans de comunicació. Tot i que l’educació insisteix, des de fa temps, en la necessitat de formar als futurs ciutadans i ciutadanes perquè tinguin la capacitat de construir un món més equitatiu, més inclusiu i més just, en els diferents mitjans (i crec que no caldria ni fer-ne excepcions) es continua “venent” la imatge de la “dona objecte” a la vegada que es continuen construint patrons femenins i masculins derivats d’una cultura patriarcal molt marcada i d’una religió on tots els referents de poder, sense cap excepció, són masculins i també per una herència social i política que definia el paper i l’espai femení a partir de la figura masculina. No fa tantes dècades que la dona no podia tenir propietats i que per a poder obrir un compte en un banc necessitava l’autorització del marit.

I el tercer aspecte que abordaré és el de la llibertat de configurar la seva pròpia vida. És evident que el fet que la dona s’hagi incorporat en el món laboral i hagi tingut un sou i, per tant, recursos econòmics per a no haver de dependre ni d’un pare ni d’un marit, han suposat un clar punt d’inflexió. És a partir d’aquest moment que aquesta pot prendre les regnes de la seva vida i pot decidir amb qui la comparteix i quan. De la mateixa manera, el fet que el model de família ha anat canviant i evolucionant li ha permès configurar realitats que eren impensables fa un temps. Famílies monoparentals, famílies amb parelles del mateix sexe, mares soles per elecció pròpia, … Han fet que el context femení hagi evolucionat molt.
Com sempre m’ha sortit un relat en positiu i semblaria que ja hem recorregut tot el camí però la realitat ens diu que no podem deixar ni de reivindicar ni de lluitar per aconseguir que el paper de la dona sigui cada dia més respectat i reconegut. Ens queda molta feina per fer.

M’agradaria acabar aquest article amb un agraïment infinit a totes aquelles dones que han estat pioneres i que han aconseguit amb els seus esforços, a vegades inclús amb la seva vida, fer-nos el camí una mica més planer i especialment a les nostres iaies i mares per haver-nos empoderat com dones.

Catedràtica de Tecnologia Educativa Universitat Rovira i Virgili.