La platja més propera al nucli de La Ràpita, la més gran i possiblement la més coneguda és la platja de “Pipi”. El seu nom ve d’un home, “lo tio Pepe de Pipi”, que vivia allí mateix, en unes coves, amb el seu bestiar i que encara resten al mateix indret: les coves de Pipi. Però es veu que -qüestions de la postmodernitat i dels plans urbanístics- el nom de tota la vida devia molestar i a principis dels noranta es va rebatejar amb el pompós nom de Platja de Garbí. El gran Parc que hi ha just al darrera, també rep el mateix nom: Parc de Garbí. Se veu que això de canviar noms és una mala costum que ha afectat a altres platges del terme municipal, però també a altres topònims ja sigui del Montsià o de la Ribera.

La platja de Pipi -de tota la vida- sempre ha estat la que ha tingut la millor sorra. En alguns temps s’hi podien fer tallarines, catxels, ous i fins i tot canyuts. Hi vivien peixos com l’aranya, els llisals, alguna moixarreta i palaies, eriçons de mar i crancs … Ara ja no queda pràcticament res. La platja de Pipi -de tota la vida- és on l’Ajuntament rapitenc sempre ha esmerçat més esforços i més recursos econòmics. No de bades se solien fer els bous per la Mare de Déu del Carme, el concurs d’arrossegament de cavalls o els focs d’artifici del comiat de les festes Majors, que encara s’hi fan allí. Mai s’ha estalviat un cèntim per tenir-la en perfecte estat. Aparcament, neteja, manteniment, serveis, socorrisme, informació, dutxes, xiringuitos… en fi, una platja que ostenta merescudament la bandera blava des dels inicis d’aquest guardó. Els principals hotels de la població tenen accessos directes a ella.

Però la platja de Pipi -de tota la vida- té també els seus punts dèbils. És una platja molt poc profunda, on has de caminar molt per a poder-te banyar aigua al pit. Els dies amb calor forta, l’aigua està calenta, excessivament calenta. Fins al punt que molts pensaven que el nom li venia del pixum i no del “tio Pipi”. Però aquests problemes es van saber capgirar i fer-ne fins i tot una virtut. Així s’ha venut durant molts anys com una platja familiar, on els pares no han de patir per si els xiquets i xiquetes entren sols a l’aigua. On la gent gran, encara que tinguin poca mobilitat s’hi poden endinsar sense por. On tothom que estigui en procés de rehabilitació pot fer exercicis per mirar d’alleugerar la seva recuperació. I així generació rere generació la platja de Pipi ha ofert les típiques estampes estivals, farcides d’ombrel·les i tovalloles: una munió de gent amuntegada en un pam quadrat de sorra.

Però d’uns anys ençà, aquesta imatge, tantes vegades reproduïda en fotografies, s’ha acabat. Podríem dir que ha anat reduïnt-se l’afluència de manera progressiva fins als nostres dies. Aquest estiu, fins i tot a l’agost, ha hagut dies que un gran sector de la platja estava buit. Segurament les raons poden ser varies, Per exemple, a La Ràpita hi ha més platges en bones condicions que no fa quaranta anys. I aquestes gaudeixen d’una bona afluència de banyistes. Però al meu parer hi ha un altre element que està despatxant els banyistes d’aquesta platja i és el gram marí, les algues que diuen els banyistes. Aquesta planta –sembla que protegida- ha anat proliferant fins formar una ampla barrera que t’obliga a trepitjar-les o passar per sobre, per accedir a indrets més profunds. I aquí està el drama.

A la majoria de banyistes els fa angunia. Això si no els pica una ortiga de les que s’enganxen al gram i surt el xiquet de torn ple de picades i plorant de la coïssor. Tot i que s’explica als pares que aquestes algues són senyal de la bona qualitat mediambiental de l’aigua, no hi ha consol possible i de seguida pregunten si a altres platges passa el mateix. I la resposta és que a altres platges no hi ha gram, per tant no hi ha ortigues ni tampoc crancs blaus, que ara ja ho han envaït tot. Per tant, els pares, prefereixen buscar un lloc on els seus fills i filles no siguin picats per ortigues i on, a sobre, poden fer un capbussó d’aigua fresca sense haver de caminar en excés.

Segurament una possible solució passaria per eliminar tot el gram marí en una franja de 50 metres mar endins des de la vora de la platja. I sí, ja sé que segurament mediambiental no és correcte. Però tota la badia dels Alfacs està plena d’aquesta herba marina i per uns pocs metres quadrats no crec que l’espècie corri cap risc de desaparèixer. Possiblement les autoritats municipals haurien de fer aquest prec als responsables de Medi Ambient de la Generalitat (o el que sigui competent) i fer aquesta neteja anual. Si no és així, l’afluència de banyistes a la platja continuarà decreixent. I la platja de Pipi (la de tota la vida) només serà un record de les velles fotografies i on no caldrà esmerçar més esforços ni recursos econòmics perquè l’afluència serà absolutament testimonial.