A finals de juliol vaig llegir, a través de twitter, un article d’opinió de la model Nieves Álvarez, publicat a La Vanguardia, «Elda, als teus peus» (28/07/18). Un article d’agraïment per haver estat premiada com la més ben calçada el 2017. El premi «inclou el regal de 22 parells de sabates; sí, el somni de tota dona» diu la model i destaca el diari. En llegir-ho vaig pensar de seguida en una sabateria de les nostres contrades que llueix un mural al seu establiment que diu això: «Cenicienta es la prueba de que un par de tacones, pueden cambiarte la vida.» I es queden tan amples.

Inoculació pura i dura de pressió estètica. Unes cames no són unes cames estilitzades si no cavalquen sobre dos pals, no acabes d’anar ben vestida si no portes uns bons talons, et massa baixeta, els talons supleixen el que la genètica no ha aportat, encara que les sabates ens resulten incòmodes, paralitzants, martiritzants, destrossen l’esquena i deformen els peus. La pressió estètica és una aliança entre el patriarcat i el capital, la indústria de la bellesa mou milions, les dones som negoci fàcil i de pas ens tenen controlades i immobilitzades. Immobilitzades de ja des de ben menudes; una amiga meua psicòloga diu que el fet de portar sabates que no permeten la mobilitat des de petites afecta del cervell de manera que ens «amputen» part del domini del sentit de l’orientació. Les xiquetes no porten talons, però sí sandàlies que les priven de córrer i moure’s lliurement.

Tot i ser-ne conscients, ens posem talons, conscients del dolor de peus, cames i esquena, conscients de les dificultats per caminar, de córrer ni pensaments allí dalt, triem lliurement calçar-nos unes sabates de taló, depilar-nos, maquillar-nos, pintar-nos les ungles, tenyir-nos les canes, fer dieta i cada cop més, depèn del poder adquisitiu, operacions d’estètica… Triem? La pressió a què estem sotmeses és coercitiva i hi té una gran acceptació social, realment triem? Aquest negoci arriba a totes les classes socials, té la cosificació de la dona com a punta de llança. Cosificació, de cosa, atenció al terme, dona com a objecte, com a imatge, qualificades pels cànons de bellesa actuals, un objecte per ser explotat. Dieu-me exagerada si voleu.

Cada vegada més els hòmens també pateixen aquesta pressió estètica, la indústria de la imatge, com totes, busca créixer; els nois es depilen, es posen cosmètics, colònies, segueixen la moda… Però no és el mateix. A les dones el patriarcat ens ha adjudicat el rol de representar la bellesa, la bellesa emmarcada en els cànons que la indústria dicta, hem d’estar atractives, no per a nosaltres mateixes, sinó per als altres i, en aquesta tasca se’ns segresta el cos, i això és una forma de violència perquè provoca malalties greus, com l’anorèxia o la bulímia, o afecta sobre l’autoestima de les persones. Però això anava de talons, d’aquells que ens canvien la vida! Què voleu que us diga, jo sóc més de Pippi Långstrump que de la Ventafocs.

La qüestió és, triem realment?

Filòloga.