Llegia aquests dies la novel·la de Houllebecq “Submissió”. Política ficció. Planteja però la possibilitat d’una França governada per un partit islàmic. Una provocació que podem no compartir, però que ens posa davant una realitat innegable. La globalització implica canvis i reptes no resolts. Les identitats, les cultures, noves i velles estan en procés d’adaptació. Els vells conceptes canvien, el sentit de pertinença varia perquè varia el col·lectiu; així els conceptes de classe obrera o classe mitjana es difuminen perquè ha variat el món. Avui ningú es defineix com a proletari. El concepte d’esquerra es difumina i perverteix, en el moment que més necessari és. Les velles defenses s’ensorren i desfan. Tothom lluita per aconseguir l’hegemonia política amb els mateixos mètodes de fa anys. El concepte hegemonia, com exercir-la, com consolidar-la han canviat. Fa pocs anys semblava que internet donava veu als sense veu, un nou món, una nova hegemonia. Avui però assistim a una ofensiva dels estats, del poder econòmic, dels poders establerts per reconquerir els conceptes, les paraules i els mitjans, fins i tot internet. Les llibertats estan en perill. Per ells el relat és seu, el relat és la realitat. Fins i tot la judicial.

Les classes mitjanes perden poder adquisitiu, però ningú es defineix com proletari. Els treballadors perden sous i esquelles però ningú es defineix com obrer. Tots tenim més que les nostres mans i la nostra força de treball. Tenim i volem la informació i el coneixement, creiem haver conquerit un espai de llibertat. Creiem tenir el dret a la nostra part de relat, som i formem part de la realitat.

És la lluita de sempre, el poder contra els drets individuals i col·lectius. Els drets de classe, vaga, d’opinió, manifestació són drets col·lectius que s’exerceixen en els espais públics o no són. L’espai privat és el de la intimitat, el públic el de la llibertat, els espais públics han de ser Plurals, no neutrals Plurals. No fa tant tota l’esquerra ho tenia molt clar. El dret d’autodeterminació dels pobles era reivindicat, en espais públics, PSOE inclòs. No fa tant el PSC reivindicava un Nou Estatut i un referèndum pactat, el dret de manifestació era sagrat. Ho era tant per taxistes com per independentistes. Avui els mateixos fets, són jutjats i qualificats diferents. Rebel·lió i presó per uns, comprensió i solidaritat per altres.

A la França ocupada, els col·laboracionistes repetien dues consignes. De Gaulle era de dretes i els jueus uns “sionistes” insolidaris que es creien el poble elegit. Per tal de justificar-se havien perdut la decència. En temps de canvis i restricció de llibertats, cal triar entre la decència i el poder.

Quanta gent que es diu d’esquerres, nega la realitat, justifica la utilització de la justícia i l’existència de presos polítics. Quan la gent que per càrrec hauria de garantir les llibertats de la gent, s’oblida de les agressions de grups feixistes organitzats, qualifica de provocació el fet d’anar a votar, justifica les carreges policials com les de la Ràpita, és que ha perdut el sentit d’esquerres i la decència.

Consolidar un poder abusiu, no és d’esquerres, és carca, reaccionari. El vell socialisme ha mort. Renuncia als conceptes i les paraules, renuncia a la decència.

Un nou concepte d’esquerres ha de defensar les llibertats col·lectives i els drets de la gent: Canvi front “statu quo”. Carques front progressisme. La decència com a bandera.

El dilema està entre poder o llibertats, entre la gent o els estats, entre statu quo o la decència.

Avui ser decent és ser rebel.

Metge. Exdelegat del Govern a les Terres de l’Ebre i exdiputat al Parlament de Catalunya.