Des del juliol i fins al novembre estem commemorant el 80è aniversari de la batalla de l’Ebre: un bon exercici de recuperació i memòria integral d’una contesa que va influir decisivament en el decurs de la guerra i que va marcar molt especialment les nostres terres. I just ara també torna a estar sobre la taula el futur del monument que, es vulga presentar com es vulga presentar, es va erigir com a exaltació de l’exèrcit vencedor d’aquella gran batalla i, més específicament, del “caudillo” que comandava aquell exèrcit.

Puc arribar a fer-me càrrec (però de cap manera justificar) que hi haja gent que, amb una certa bona voluntat, pense “que no passa res si es manté el monument, que, al cap i a la fi, sempre ha estat allí, que ja ens hem acostumat a veure’l”. I la realitat no és aquesta: el monument no ha estat “sempre” allí (de vegades tendim a confondre els pocs anys del nostre curt recorregut vital amb tota la història). El van erigir, malgrat certs missatges de falsa reconciliació, per a glòria de les elits de la part vencedora i repressora i el van inaugurar amb una gran parafernàlia de gust totalitari. Només cal recordar que per aquelles mateixes dates molts ajuntaments de les nostres terres van declarar el general Franco fill adoptiu de les seues respectives poblacions.

És curiós com, sovint, aquelles persones que més diuen que cal oblidar, que no s’ha de remenar el passat per a evitar que retornen vells odis, són les que voldrien mantindre els monuments, els noms i els símbols del vencedors: unes presències que a cada moment estan fent mala memòria de qui va imposar la seua força i la seua llei i que, per tant, no són cap expressió de conciliació, sinó un oprobi.

Si es vol donar compliment a la nova llei de memòria històrica caldrà retirar el monument i, en tot cas, s’haurà de museïtzar. Aquí no hi ha suposats valors artístics ni culturals que valguen. No es pot exhibir impúdicament una exaltació del feixisme i de la dictadura. I, per molt que algú vulga disfressar aquest artefacte amb una suposada reinterpretació, el cert és que transmet la significació que transmet. Retirar-lo de l’espai públic és una acció que val la pena: només amb gestos així, amb la veracitat per ensenya i amb una actitud oberta caminarem cap a la veritable conciliació.

Precisament el 13 de gener de l’any passat, el mateix dia en què anys enrere les tropes franquistes ocupaven Tortosa, vaig passar pel davant del monument, i tornar a veure l’ocellot amenaçador (encara que ja no tingués el “victor” entre les seues urpes) em va remoure les entranyes i em va fer sortir de dins uns versos que vull reproduir. Ja sé que no és gens habitual que un article d’opinió continga un poema sencer (com a molt es poden arribar a citar fragments d’un poema). Però m’haureu de permetre la llicència: crec que expressa tot el que voldria dir en aquest article, i crec també que la repetició de mots i de rima acaba donant el toc insuportable que té encara la presència de l’ocellot i de l’infortunat monument al bell mig de l’Ebre.

Vaig criar-me per Tortosa
des de que era un caganiu,
i sempre m’atemoria
l’ocellot al mig del riu.

Ens deien que era record
d’un malaguanyat estiu
i una tardor “victoriosa”,
l’ocellot al mig del riu.

Sobre ferralla de mort,
aquí s’ha fet el seu niu,
sadoll de jove carn erta,
l’ocellot al mig del riu.

Com si no passés el temps,
amb posat feroç i altiu,
ens vigila i humilia
l’ocellot al mig del riu.

Silenciós i traïdor,
solta un beuratge abortiu,
que al seu voltant tot ho empesta,
l’ocellot al mig del riu.

Si almenys fos tord o pardal,
si per atzar fos perdiu…
Però és com un saginero,
l’ocellot al mig del riu.

Segur que sota la llosa
el Cagaelàstics se’n riu,
de veure que li conserven
l’ocellot al mig del riu.

Entre ignorància i oblit
encara trobes qui diu:
“No passa res si es manté
l’ocellot al mig del riu.”

Que potser amics i amigues
memòria no teniu?
Que no noteu quin oprobi,
l’ocellot al mig del riu?

Tan marcats esteu per anys
sense poder dir ni piu,
que ni tan sols percebeu
l’ocellot al mig del riu?

Que no us queda dignitat?
L’honor de l’Atxa, on viu,
que gens no us escandalitza
l’ocellot al mig del riu?

Queixeu-vos vosaltres, aigües
ebrenques que reflectiu
l’ombra sinistra que fa
l’ocellot al mig del riu!

Somnio que arriba un dia
en què fins l’aigua somriu,
veient que ha fotut el camp
l’ocellot del mig del riu.

Va, foteu-li una pedrada,
si és que fe encara sentiu:
que marxe d’una vegada
l’ocellot del mig del riu!

About the Author:

Filòleg i historiador.