Hi ha diferents models de festes majors; fins i tot dins de l’àmbit dels Països Catalans, n’hi ha de diferents. Per exemple: de l’Ampolla cap al nord ja quasi enlloc fan bous, de l’Ampolla cap al sud no és el ball tradicional la sardana, sinó la jota. I així amb les bandes de música, les cobles, els castells, etc. Tot i que també hi ha un corrent de nord a sud, però no de sud a nord, sobretot en la qüestió dels bous.

El model de festa ebrenc és més semblant al valencià i els bous hi són omnipresents, tot i que amb més entusiasme a les poblacions costaneres i deltaiques que a l’interior. En algunes poblacions d’interior fins i tot ni es fan bous.

“Sense bous no hi ha festa”, diuen alguns. Però en realitat, els bous, les places esdevenen més un lloc per trobar-se les colles i berenar. L’afició a la tauromàquia realment no és tan important. Però, ai “si mos toquen los bous!”. Deia un alcalde fa un temps quan li preguntaven si faria bou embolat: “Si no faig bou embolat, m’embolaran a mi”. I aquí arribem al cap del carrer. Alguns ebrencs entenen els bous com “la nostra cultura”, el senyal de les nostres essències… I aquestes, no es toquen.

Bé, jo us diré que també és la nostra cultura la jota, el cant parlat, la nostra variant geogràfica del català, plena de rics i potents matisos, Gerard Vergés, Manolo Pérez Bonfill, la tia Pepeta la Paisana i tota la resta de curanders, la gastronomia entre mar i terra, el Port, el riu Ebre, la mar, el Delta, les oliveres mil·lenàries i tantes i tantes coses. Tanta riquesa en la nostra identitat.
Us diré que jo no estic en contra dels bous, com a joc de bous ancestral, com a bous de carrer, com a bous a la mar, com a ritus iniciàtic de destresa entre l’animal i la persona. El bou, el minotaure, és la figura mediterrània de la força i el poder. I des de Creta fins avui en trobem mostres en gravats i pintures dels nostres avantpassats.

Però tot evoluciona i crec que natros hauríem de deixar de banda la part més bestial de la festa taurina, que seria la que comporta més patiment per a l’animal (bou capllaçat, bou embolat) i quedar-nos amb el joc de bous tradicional de carrer o de plaça. Això, fins i tot Europa ho acceptaria, crec.

Jo crec els bous de carrer són una mena d’esport d’aventura nostrat i, com a tal, els practicants haurien de córrer amb les responsabilitats, despeses i assegurances derivades de la festa, que graven tant els ajuntaments.

Un bon pessic del pressupost de festes se l’emporten els bous (assegurança, ambulància, veterinaris, metges, empreses taurines, etc.). I això que no passe res de greu, perquè llavors les indemnitzacions milionàries les han de pagar els ajuntaments, com a organitzadors, i, per tant, els contribuents.

Els que fan alpinisme, barranquisme, parapent o altres esports amb què xalen els arriscats se sufraguen les despeses ells mateixos. Així hauria de ser amb les comissions i penyes de bous. Haurien de ser els organitzadors i responsables dels actes taurins. I els ajuntaments ja els donaran subvenció, si cal, com es fa amb altres entitats i aficions.

Aquesta és la meua modesta opinió, com a persona que ha tingut responsabilitats municipals i un accident amb un bou embolat que va segar la corda quan el tenien lligat a l’estaca i es va soltar quan la plaça estava plena de gent. La festa podria haver acabat en tragèdia, però miraculosament una sola persona va quedar afectada.

Si aquesta persona o altres arriben a tenir seqüeles físiques o fins i tot a morir, la responsable civil hagués estat jo, jo hagués hagut d’anar a judici i la indemnització per als accidentats l’hagués hagut de pagar tot el poble, com ha passat en altres poblacions.

La festa és la festa. Però siguem racionals, jocs de bous sí, tortura animal no i implicació i responsabilitat de les comissions de bous.

Filòloga.