Que la literatura és femenina és evident: és una paraula acabada amb –a que porta l’article femení “la”. En català hi ha moltes altres paraules acabades en –a que marquen el seu gènere amb l’article (el pianista/la pianista; el ciclista/la ciclista), literatura, en canvi, és sempre una paraula femenina. Ara bé, és feminista, és de dones, és per a dones…?
No és la meva intenció fer una lliçó de gramàtica sinó reflexionar sobre una forta i compartida percepció: les dones llegeixen per plaer més que els homes—així ho demostren alguns estudis fiables—. Només ens cal fer un exercici d’observació per a comprovar-ho i fer una ullada a les platges, als autobusos, als clubs de lectura, a les aules…
Quan una escriptora (permeteu-me que, per una vegada, utilitzi el femení com a genèric per allò que la literatura és de les nostres) es posa davant la pantalla de l’ordinador —ara ja són poques les que agafen un bolígraf i un paper—, entra en un procés en què ha de prendre unes quantes decisions: l’argument, la temàtica, els personatges, el narrador, el jo poètic, els jocs del llenguatge… depenent del gènere, però també ha de tenir en compte, d’una manera més o menys conscient, una altra figura no menys important: la lectora implícita, o sigui, a qui va dirigit el text segons com està escrit. La literatura catalana i la universal estan plenes d’obres destinades a un públic erudit mentre altres tenen una finalitat més divulgativa.
De tota manera, molt sovint, quan agafem una obra no sabem si complim els requisits de la lectora implícita d’aquella autora fins quan comencem —de vegades fins que l’acabem—. El que sí que sembla clar és que nosaltres, les dones, tendim a crear un lligam amb l’obra literària que ens porta més sovint a convertir-nos en lectora real, potser sigui per la tafaneria —sana, aquesta— que ens atribueixen, que ens porta a deixar-nos captivar per noves situacions, nous caràcters, nous conflictes.
Llegia l’altre dia una entrevista a un llibreter francès anomenat Vincent Monadé, el qual demanava a les dones que compartíssim amb les nostres parelles el plaer per la lectura, convidant-les a parlar-ne, a gaudir-ne junts, igual que fem amb altres coses —afegeixo jo— com un bon vi, una bona pel·lícula, unes bones vacances…
Però, perquè la literatura sigui femenina amb majúscules, cal que no només ens fem evidents com a lectores sinó també com a creadores. Sabeu quantes dones han guanyat el Premi Nobel de Literatura des de 1901? Deu, cinc de les quals des del 2000. Quantes el Premi Planeta des de 1952? Quinze, la meitat des del 2000. Quantes el Premi Cervantes des de 1976? Quatre. I el Premi Sant Jordi de Novel·la des de 1960? Vuit, cap des del 2004. Com diu aquella frase famosa (Schuster): “No hace falta decir nada más”.