Tinc una tendència interna irrefrenable d’avaluar, en termes de risc i de possibilitat d’encert, les decisions dels actors polítics.

Com és obvi, sempre resulta més fàcil avaluar, i qualificar, el nivell de risc d’una decisió, que el nivell d’encert de la mateixa, ja que aquesta darrera variable sempre està condicionada al temps que s’ha de deixar passar per avaluar-la correctament.

Per evitar posar més teoria avorrida sobre aquestes qüestions, passo a posar determinats exemples, d’un mateix moment temporal, que em venen al cap:

1.- De l’assalt a La Moncloa de Pedro Sánchez:

Fa menys de 2 mesos es produeix una tempesta política a nivell espanyol que acaba amb el govern del Partit Popular i converteix a Pedro Sánchez en President del Govern.

El PSOE necessitava aconseguir la presidència del govern sense passar per les urnes, ja que no hi havia cap enquesta que li atorgués la més mínima possibilitat en aquest sentit. A la vegada, en aquest cas Pedro Sánchez seria candidat per tercer cop, i per tant, previsiblement el seu darrer intent també estèril. Era per tant el moment d’aplicar un pla que portava temps dissenyat per l’assessor Ivan Redondo (ara Cap de Gabinet del President del Govern), que anteriorment va ser assessor de destacats dirigents populars. Era l’únic moment que confluïen els interessos de tots els partits contra el partit que donava suport al govern, i el llest i hàbil Redondo la va encertar; com a mínim a curt termini…

Tot i encertar-la aparentment en aquell moment, la meva conclusió és ben diferent: No existia risc vertader, i aquella confluència d’interessos momentània està ben a punt de desaparèixer, el que probablement comportarà una presidència curta de la que son conscients els principals assessors quan s’esforcen en transmetre aquesta precipitada i exagerada “imatge presidencial” (molt pròpia dels Estats Units), que inclou ulleres de sòl fent de comandant a l’avió del president, caminars xulescos estil Aznar, i tonteries varies…

En resum i al meu parer: Ni decisió arriscada ni encertada

2.- De l’intent de “jaque mate” d’Albert Rivera:

Fa menys de 2 mesos estàvem en un moment que Albert Rivera ho tenia tot a favor. Les enquestes, els titulars constants de casos de corrupció, i el Partit Popular, el PSOE i Podemos i companyies.., sense un rumb clar ni manera de trobar una bossa d’aire de la que respirar.

Tant gran és la força de les tendències que assenyalen les enquestes, que el partit taronja es traeix a ell mateix, dubtant del principal “mantra” que havien vingut aplicant els darrers anys: “Sólo tenemos que esperar quietos a que caigan las naranjas del árbol del PP”.

Al senyor Rivera li agafa l’antull de ser president abans del nadals i, quan es dicta la Sentència condemnant al Partit Popular, anuncia la retirada del seu suport a Rajoy si aquest no convoca eleccions immediates. Aquest anunci no només desestabilitza completament el govern, si no que acaba de “segellar” la confluència d’interessos dels que no estaven gens interessats en eleccions immediates
(tots els altres).

En Resum i al meu parer: Decisió arriscada però NO encertada

3.- Dels darrers moviments del PP i d’alguns dels seus líders propers

Quin observador polític no recorda el passat 1 de juny. Segona sessió parlamentària de la moció de censura a Rajoy, i gairebé tots donant per fet una dimissió del president prèvia a la votació per evitar la immediata presa de possessió de Sánchez.

En contra de molts parers i pressions internes, Rajoy decideix no dimitir tot i conèixer la decisió del PNV des del dia abans. Sap que serà defenestrat i que al dia següent la seva família haurà de fer maletes ràpidament. No és ni de lluny el somni de cap president però, novament, la calma-mariana té els ulls més posats en administrar els temps a llarga durada, que els curts.

En menys de 2 mesos el seu partit fa un procés inèdit, i un jove dirigent, amb molt a perdre, dona el primer pas, tot i saber de cert que pesos molt més pesants que ell mateix no li posaran fàcil, i que de fracassar li quedarà poc camí per recórrer.

Neix un Casado amb la mateixa carrosseria que Rivera, però aparent millor motor, i gràcies a recolzaments arriscats i encertats de joves dirigents territorials com Alejandro Fernández (President provincial de Tarragona), que aconsegueix el major percentatge de recolzament dels militants d’una província a l’opció defensada pel seu cap, aconsegueix sobtadament i ràpida la renovació d’un partit que fa menys de 60 dies tenia fins i tot difícil respirar

En resum i al meu parer: Decisions arriscades i encertades

Tot això, sempre que jo l’encerti, clar…