Just quan l’estiu fa esclatar de verd los nostres camps i la calor ens aboca a apropar-mos definitivament a l’aigua, i a calcular millor los nostres moviments, també solem trobar un espai per pensar com ha anat el primer semestre i com encarem lo nou curs. Les aturades ténen això, que et donen peu a mirar enrere, entendre millor el camí fet, actualitzar la ruta si es menester -que sempre ho és- i tornar a emprendre.

I si això val per les persones, aquest estiu estem vivint una catarsi mai vista abans als partits polítics, que vénen d’un octubre calent i la conseqüent llosa de presó, exili i repressió.

Escapçats els líders, dissolta la democràcia, i les molles autonòmiques en li-qui-da-ció, com deia na Soraya, han arribat tots plegats esbufegant fins l’estiu, salvats per la gent -un cop més- el 21D, però com a zombies amb la mirada perduda, desnortats. I clar, cal tornar a fixar-ne un que no sigue “qui dia passa any empeny” versió llaç groc, perquè això no és anar a cap banda.

Si la direcció d’ERC va reorganitzar fa unes setmanes el seu Full de Ruta amb una forta tensió amb les bases per l’estratègia a seguir (la gent de baix sempre espentejant als manaires!), aquest cap de setmana li toca el torn al Partit Demòcrata, que tampoc volia fer gaire soroll en la seua Assemblea Nacional…i altre cop les bases han forçat a que s’obri el debat no només sobre l’estratègia, sinó també sobre l’organització i els lideratges! És ben bé que les direccions dels dos grans partits tenen el peu a l’embrague, per no dir el fre, i la militància el té a l’accelerador. El procés, encara que a vegades avorrit, mos deixa canvis culturals que han vingut per quedar-se, i mos reforcen com a ciutadans. Això abans no passava quan les estructures eren verticals i la militància es limitava a ser informada pels líders de quin camí seguir.

Per si això no fos prou teca, i fruit també de les pròpies tensions internes i amb el matrimoni amb JxCat, aquest dilluns els Presidents Puigdemont i Torra, amb l’aval de gent tant diversa com Jordi Sànchez o Ferran Mascarell i un gruix important de líders independentistes, presos i exiliats inclosos, es va presentar la Crida Nacional per la República, un paraigües sota el qual sumar a tots aquelles persones i entitats que vulguin seguir posant el peu a l’accelerador per avançar cap a la consecució de la República proclamada i en suspens.

La reacció dels líders d’ERC, a diferència de la major part de sectors indepes -que han vist amb bons ulls la idea de sumar amb la Crida-, ha estat furibunda criticant el moviment mirant de fer-lo passar per una nova Convergència. Un discurs que podria signar C’s perfectament. Divide et impera. Entenc que vegin perillar el seu somni humit de guanyar les primeres eleccions al Parlament, aquest cop davant un moviment ciutadà que desborda les sigles i les etiquetes d’uns i altres. I no és que no vegin que remant junts la República és més a prop, és que es debaten entre partit o país. I a mi m’agradaria que guanyés la segona en tots els casos, i d’alguna manera s’hi puguèssin sumar. Mos necessitem tots perquè som més forts.

De forma similar, aquest cap de setmana el PDeCAT té l’oportunitat de no cometre aquest error de marcar distància i sortir del congrés amb la mà estesa per sumar com un més a la Crida Nacional, un alineament clar amb el President legítim, sintonitzant així millor amb les bases. Si no, també corre el perill d’atomització i ser fagocitat per aquest nou moviment transversal, més contemporani, més horitzontal i que s’ha comprovat efectiu electoralment en casos com el nordamericà o el francès, o com el mateix 21D.

En unes setmanes, quan l’estiu afluixi, i amb tots los nostres fulls de ruta personals actualitzats, tornarem a viure una tardor que s’assemblarà molt a una nova primavera. Som-hi!

Pedagog.