Tinc el privilegi de poder veure cada dia la gran badia dels Alfacs i el seu immens port natural. Sense poder-ho evitar, com un costum, cada matí deixo perdre la meva mirada en les seves aigües tranquil·les i en el moviment d’embarcacions d’esbarjo o pesqueres que sovint solquen aquesta mar. De la mateixa manera, de forma inevitable, em ve a la ment una estrofa d’un conegut bolero –crec que de Machin- que parla de “lo que pudo haber sido y no fue”. I segurament aquesta és la frase que millor defineix la història d’aquest port natural. Des de la seva creació a finals del segle XIV i fins als nostres dies, tots els grans projectes i expectatives que s’havien dipositat en ell han quedat en no res; com se sol dir en “aigua de borraines”. Ens podríem remuntar als projectes de fortificació del port de Felip II, als de comerç de Carles III, al ramal de la Val de Zafan, a la base naval de principis del segle XX, a la d’hidroavions d’abans de la Guerra Civil o al port comercial que va iniciar Franco i que dels anys vuitanta cap aquí, quan van marxar les companyies petrolieres, s’ha quedat buit. És cert que les activitats nàutiques i d’esbarjo han crescut exponencialment. També és cert que la flota pesquera, tot i que minvada, encara és de les més importants de Catalunya. Però l’activitat portuària al port de La Ràpita mai ha assolit els nivells que la gent del territori haguéssim desitjat. El darrer intent conegut fou el del creuer Star Flyer, que va haver de deixar de fer escala per la manca de calat del port. Simplement vergonyós.

A les Terres de l’Ebre, mancats de tot tipus d’infraestructures, podríem disposar d’un port de primer ordre que, de ben segur, ajudaria a potenciar els polígons industrials (n’hi ha alguns de molt potents) així com altres sectors com ara el transport, el turisme, els serveis i el comerç. Però pel que sembla el gran problema que té el port és el seu poc calat. Els entesos diuen que tot el que sigui per sota dels 12 metres no serveix per poder fer entrar vaixells de certes dimensions. Podríem deduir que per a poder assolir aquest calat s’hauria de dragar l’actual canal d’entrada i els molls d’atracament. I probablement fer un cert tipus de manteniment periòdic. I clar això són inversions. És a dir, diners. I aquí és quan arribem al cap de corda. No hi ha hagut mai voluntat política, de cap dels Governs de la Generalitat, en realitzar les despeses necessàries en aquest port perquè pugui ser competitiu a nivell comercial. No sé si seria molt o poc. Però sí que sé que la discriminació positiva en inversions al territori mai s’ha produït. I aquesta inversió seria cabdal per al creixement de les nostres terres. També val diners construir i fer el manteniment anual de rondes, carreteres, túnels i autovies, línies de metro, aeroports, ferrocarrils i tramvies, funiculars, telefèrics … Infraestructures que no disposem a l’Ebre. Per tant no serveix l’excusa de què fer el dragat d’aquest port és car. També ho és fer el manteniment dels altres equipaments.

Sovint ens diuen que “els d’aquí baix” sempre estem plorant i queixant-nos. Però també massa sovint tenim la raó de la nostra part. El que no tenim són, per desgràcia, la demografia suficient ni el pes electoral per fer obrir els ulls al Govern de torn. Això, sense tenir en compte, que en més d’una ocasió al llarg de la història, dins la mateixa província, s’ha fet lo possible perquè certes iniciatives no prosperessin. No fora cas que …