Cinquanta anys al micròfon, inventant un vocabulari propi que grans i menys grans ens hem fet nostre, que ens estimem i que utilitzem a les converses de bar. Des que el gran mestre Joaquim Maria Puyal va anunciar fa uns dies que ja no farà cap més narració esportiva s’ha especulat molt sobre qui serà el seu successor. Sí, sí. He dit successor, en masculí. No crec que a ningú, tampoc a les moltíssimes dones amants del futbol, se’ns hagi passat pel cap que una veu femenina canti un gol de Messi la propera temporada. Quina bajanada, oi?

Aquesta setmana em proposaven parlar de periodisme i masclisme en aquest article. Al programa de televisió que dirigeixo hem dedicat una tertúlia cada dimecres a parlar del feminisme i del paper de la dona en tots els seus vessants. Això durant tres anys. I sí, després de molts debats davant i darrera de les càmeres he de donar la raó a la tertuliana i amiga Carme Lluveras, que se n’ha cansat de repetir que part de la culpa està en nosaltres, en les dones.

No es tracta d’afirmar si el periodisme és masclista o no, o qüestionar per què els dirigents dels grans mitjans d’aquest país no aposten per una veu femenina per liderar una transmissió esportiva. Sinó que automàticament, nosaltres, les dones, quan vulguem substituir Puyal pensem en successora.

Sembla que al masculinitzat món del futbol se li hagi de permetre tot. És un esport d’homes, encara diuen alguns. Suposo que és el que deuen pensar els realitzadors dels partits d’aquest Mundial de Rússia. M’agradaria conversar amb algun d’ells perquè m’expliqui el criteri. Res més. Per què decideix entretenir el públic de casa amb cares de noies boniques mentre no passa res interessant al terreny de joc. Majoria d’homes espectadors a les grades, majoria de noies a la televisió. Inacceptable. Com tantes altres coses que han succeït durant aquestes quatre setmanes d’un esdeveniment mundial indigne de la nostra època. Fins a quatre periodistes, almenys les que han tingut el valor de denunciar-ho públicament, han patit abusos o tocaments mentre estaven fent la seva feina, només perquè eren dones. Han hagut de recordar que són professionals i no ‘floreros’.

Som nosaltres les que malauradament encara avui hem de posar els límits. Però també apunto la mirada cap a altres, homes majoritàriament, responsables de donar ordres al realitzador de torn, o de triar qui narrarà els partits del Barça. Els límits els hem de fixar tots.

Periodista i directora i presentdora del programa Ben Trobats de la Xarxa de Comunicació Local