Hi ha dies contradictoris. Hi ha dies amb furgons. Vols veure persones i veus furgons.

M’esgarrifava veient els furgons tancats i després les furgonetes amb vidres negres on anaven els nostres representants polítics. Imatges reals com si fossen imaginàries. Encara estic dolguda. I un periple de dos dies per arribar de la província de Madrid a Catalunya. L’eficiència marca GC que no falte.

Una bufetada en plena cara, llàgrimes als ulls, ràbia al cor. No ho puc evitar. Cada vegada que veig aquestes imatges de dictadura no me’n sé avenir i la ràbia m’envaeix.

Ara els presos i les preses han arribat al país per entrar en altres presons. Ho sento, no hi puc. I, sobretot, no hi puc, tampoc, amb els queixosos, amb els que ho volen tot ara, però que no es comprometen en gaire cosa més que en actes simbòlics o en protestes i que firme un altre, que els càrrecs de Codi Penal puguin recaure en un altre.

No és igual fer actes de desobediència que poder incórrer en delicte penal. Tots els actes són necessaris, però uns comporten alts sacrificis de per vida.

Les conseqüències ja estem veient quines són. I de moment no hem sortit de l’atzucac. Però, us ho dic, guanyarem. Us ho diu una que és independentista des dels 15 anys. El nostre ara, malgrat tot, és molt més proper a la llibertat que el nostre abans. Però hem de ser implacables i no defallir.

Jo crec que els presos i les preses han notat i han pogut sentir les mostres de solidaritat, els crits dels manifestants, potser també una mica els parlaments que es feien més enllà de les tanques. Crec que sentien el poble a prop. Però no sé si Junqueras, Romeva i els dos Jordis van poder veure el poble que els esperava amb candeletes, les pintades i tot plegat. Ni tampoc si Forcadell i Bassa van poder escoltar les paraules dels companys, dels amics que a la porta de la presó proclamaven el desig de llibertat. Ells i elles, primer en furgons i després en furgonetes de vidres negres, ocults, sempre ocults, als ulls de la gent…

Potser la primera nit l’han passada junts i fins i tot han pogut escoltar les emissores catalanes o mirar les notícies de TV3. De fet, això és una mica menys d’aïllament que enmig de l’estepa castellana. Les visites dels presidents Torra i Torrent també han estat primerenques i significatives.

Els vidres negres dels furgons, sempre els furgons, i no els vàrem poder veure les cares ni saber què sentien, si es donaven la mà, si ploraven amb la retrobada, encara que fos en un furgó o en una presó. Ben segur que sí.

Lledoners i Puig de les Basses seran llocs de debat i contacte. Hi podran viure junts l’empresonament injust i, sobretot, hi podran discutir l’estratègia del país. Ja sabem que són incansables i ferms. És un canvi, però no és “el canvi”. El canvi seria la llibertat.

Una vegada més, un missatge per als queixosos, cansats i apressats, que en sento massa cada dia: serem capaços de recordar sempre de quina manera aquest govern, aquests polítics, a la presó i a l’exili, ens representen? Fins a quin punt mantindrem la dignitat per continuar lluitant el temps que calgui com ells mantenen la dignitat en un fotut furgó o en una fotuda presó? Som capaços de valorar que, per arribar a guanyar la llibertat, hi ha homes i dones que s’ho han jugat tot?

Els i les preses polítiques, juntament amb les exiliades i exiliats, en un país normal han de tenir tot el respecte, han de ser el nostre estendard. Però, com que aquest és el país de Dalí i el surrealisme, vés a saber.

Posem-nos al seu lloc per un moment i pensem si cadascú de nosaltres estaria disposat a tal sacrifici.

Estic dolguda de llegir i sentir comentaris de tanta cruesa referits a les persones que estan pagant amb la seva manca de llibertat el desig de tots.

Tant si ho hem fet bé o malament, en un país democràtic homologable, el respecte és indefugible. I el respecte a qui ho ha sacrificat tot, inapel·lable.

La gent estava molt enfadada a les portes de les presons: “obriu les portes” “proclamem la república”. És veritat que no arribarem tan de pressa on volíem, però també és veritat que hi arribarem, si volem, tots, junts i treballant en positiu.

Només us demano una cosa, si no hem de millorar el silenci, millor que callem.

En comptes de queixes, tasca positiva. En comptes de crítiques injustes, empènyer junts. Els traïdors ja sabem qui són i on són, per favor.

Tossudament alçats. Seguim!

Ester Martí Accensi

Filòloga.