En finalitzar cada curs em pregunto si quelcom del que hem treballat durant el curs ha arrelat en l’aprenentatge dels nostres alumnes. I aquests dies, preparant-me les lectures per a l’estiu – aquelles més espesses que han quedat pendents del llarg hivern perquè la feina m’impedeix dedicar-hi tot el temps que necessiten; aquelles més disteses, que em permeten distreure per a fer un bany o prendre una canya; o les que he promès a algun amic, que espera compartir-ne l’opinió -, m’he plantejat si algun dels joves que han passat per les nostres aules està fent el mateix: posar-se a la bossa de l’estiu, a part del banyador i les ganes de divertir-se, un o més llibres que li evoquin nous móns, noves aventures o un nou llenguatge.
Fa pocs mesos vaig preguntar a un grup de futurs mestres – que tindran el plaer i el deure de contagiar als nens el gust per la literatura, de despertar la il·lusió per tenir una nova història o una rima meravellosa a la mà- quants d’ells llegia habitualment, de forma voluntària. La meua sorpresa –desagradable, per suposat- va ser dos de quaranta, aproximadament.
Malauradament, aquesta situació no és un fet puntual. L’experiència de molts dels nostres joves respecte a la lectura és més propera al malson que al gaudi. En la major part de casos, es simplifica amb l’obligació de llegir obres gens properes als seus interessos –si tenen sort, ho resolen amb un resum extret de la xarxa o el visionat de la versió cinematogràfica- i fer un examen que han de superar per a aprovar una assignatura.
Podem convèncer ningú de les bondats de fer exercici físic si nosaltres som sedentaris? És possible lloar els beneficis de qualsevol activitat si els nostres porus supuren aversió? Així doncs, com podrem despertar la curiositat per saber De què fa gust la lluna (conte de M. Grejniec) si nosaltres mateixos no hem descobert el de la literatura?
No serà fàcil revertir aquest cercle tancat. Evidentment, la lectura és un hàbit que hauria d’arrelar-se des de ben petits però per a això necessitem persones ben formades amb gust literari. Igual que no ens plategem educar el gust per assaborir un bon vi al cap de tres anys i estem convençuts que podem arribar a ser uns bons tastadors i distingir la qualitat del raïm que porta quan som adults, per què hem de descartar poder-nos convertir en un bon sommelier de la paraula escrita quan ja hem sortit de l’escola?
En una societat on cal reinventar-se cada dia, haurem de fer-ho tots: escriptors, professors, bibliotecaris, editors, gestors culturals… per a evitar que, al pas que anem, quan faci la mateixa pregunta als futurs mestres, ningú aixequi la mà i que descobrir de què fa gust la literatura sigui més difícil que tastar el de la lluna.