Sovint ens preguntem quin serà el futur de tants periodistes a Catalunya. Fins a 12 universitats públiques i privades ofereixen a Catalunya 40 graus de comunicació, una bona part de periodisme, els primers estudis de comunicació que es van començar a impartir. El Col·legi de Periodistes de Catalunya fa anys que reclama que se’n reduesquen els grups per tal de no generar tant d’atur en el sector. Ara un cercle perniciós encercla els mitjans, i no només la premsa: noves formes de consum, el digital; el canvi de concepció del que és informació i del que ha de ser gratuït o no, i un periodisme que per això mateix ha canviat: plantilles curtes, envellides, precàries, sense corresponsals, amb periodisme ràpid i de declaracions, amb poc carrer en la seva elaboració. La crisi és, per tant, triple: sistèmica, econòmica i professional.

De sempre sabem que els ciutadans no compràvem informació, sinó que la informació era l’esquer perquè els lectors fossem “venuts” als anunciants per les empreses. Això és el que s’ha trencat. La compra s’ha convertit en una acció d’una minoria, i no només són els joves els que ja no comprem diaris. Aquest trencament del negoci és general. Molts joves creuen el que veuen a Facebook i no són més que rumors i coses publicitades o intencionades. Difondre rumors és molt fàcil avui dia però també accedir a informació contrastada, malgrat la concentració de mitjans i el poder dels grans conglomerats mediàtics. Com es veu, és una època de paradoxes davant el consum informatiu.

I mentre els mitjans no troben el model de negoci adequat, és difícil de dir, però segurament en la creació de comunitat estarà l’alternativa millor per als mitjans, per bé que no els grans: s’ha acabat l’era dels grans diaris de masses… tot i que no és el final del periodisme. Contemplem ja mitjans més petits amb comunitats més menudes de lectors, l’encongiment del periodisme informatiu i l’extensió dels continguts espectaculars. Això vol dir que històricament, pel que fa al periodisme, tornem a uns inicis previs als grans diaris de masses, amb mitjans molt identificats amb els seus creadors.

Pel que fa a la comunicació, la seua era no deixa d’eixamplar-se, amb canvis vertiginosos i difícils de preveure. De l’audiovisual al digital, del digital a la realitat virtual i a la vigilància permanent. En aquest context, les universitats s’estan adaptant per reduir els graus de periodisme i inaugurar graus nous, tot i que la maquinària universitària és més lenta que el món accelerat de la comunicació actual.

La síntesi pel que fa als periodistes és que n’hi haurà menys, tot i que el món de la comunicació no deixarà de ser important amb perfils més vinculats a la generació de continguts electrònics. 40 anys després dels inicis dels estudis de periodisme a Catalunya, el seu aire romàntic i de noves humanitats es reforça. Sempre ens caldran bons periodistes però no saben si hi haurà qui pugue pagar un periodisme independent i de qualitat.