“Guapa, olé las cosas bonitas, menudo cuerpo…” I així fins a un llarg etcètera. Sabeu de què parlo? Moltes de les dones que estaran llegint aquestes línies segur que sí. Resulta molt incòmode i invasiu que vagis caminant pel carrer i ‘algú’ que no coneixes absolutament de res es cregui amb el dret de llençar-te un ‘piropo’. No ens agrada, no ens afalaga, sinó tot el contrari. Ens molesta, ens fa sentir incòmodes i envaeix la nostra intimitat. Així que prou. I si passés a l’inrevés? Ara hi haurà ‘algú’ que dirà que només és un ‘piropo’ i que no és per a tant. Sí que ho és i molt. El problema és que certes actituds i accions quotidianes estan tan normalitzades que no es veu que hi ha un masclisme latent molt preocupant.

“Això són coses d’homes”, “les dones no enteneu d’això”… O aquells moments incòmodes que veus com et miren de dalt a baix, en lloc de mirar-te directament als ulls. O que per algunes feines miren el teu físic abans que el currículum. Aquí podria continuar un altre llarg etcètera. Hem avançat, sí, però encara estem lluny.
Una altra qüestió que va estretament lligada a l’anterior és la por que hi ha a anar tota sola pel carrer de nit. Encara ara la meua mare em diu: “Vés per l’avinguda principal que hi ha més gent i llum. Porta el mòbil a la mà i avisa’m quan arribis a casa”. Potser alguns ho titllen de paranoia, però quants cops a la setmana salten notícies d’atacs a noies, violacions o desaparicions? Però el greu problema està en les conseqüències que hi ha per qui comet el delicte. Si n’hi ha clar. Crec que en aquest punt no fa falta que mencione un cas que des de fa mesos obre informatius, és portada als diaris i omple les xarxes socials.

Fins que aquestes discriminacions i tractes diferents continuen, mentre la igualtat no sigue la nota predominant, les dones seguirem reclamant el que és nostre.

Periodista.
Twitter: @sara_hernandez