Un dels personatges més interessants i emblemàtics de “LA MASIA”, novel·la escrita pel nostre escriptor més famós, Sebastià Joan Arbó, és sens dubte, aquell pagès de ribera, mig àcrata liberal, mig eudemonista i sobretot un gran savi de la mare terra. Un personatge com ben bé relata en la seva obra Sebastià Joan Arbó, no té cap pressa ni ganes per pujar cap al poble des de les seves terres de la ribera quan venen eleccions. Tant li fa que sigui el conservador Joaquin Bau com el progressista Marcel·lí Domingo. El seu instint de vida, de supervivència i molt d’anys escoltant els mateixos discursos, sap de bona tinta que al final guanyi qui guanyi faran el mateix i els afavorits com sempre seran aquells que tots coneixem i no ens dignem a dir-ho. No hi ha volta de fulla, la vida és així i continuarà així.

El cert és que aquest sentiment àcrata acompanyat d’una forta desídia passional envers la política, existeix per part d’una gran majoria d’ebrencs, fins i tot, en certs municipis ratlla quasi la majoria de població, on només es mobilitzen per anar a votar en casos puntuals en què un fet extern recent estimula l’exercici del dret de vot. Potser és un mal endèmic i pertany a la més pura idiosincràsia ebrenca. Però potser, també és com molts de nosaltres hem pogut contrastar en els darrers temps és que el nivell intel·lectual i de preparació dels nostres representant deixa molt de desitjar, la qual cosa, desmotiva considerablement al votant. I és que, tot s’ha de dir, fa molt de temps que no es palpita debat polític al nostre territori, i de vegades, em pregunto on estan aquells polítics de la transició? On estan els hereus de Batiste Beltran, Victor Gimeno, Josep Pere Geira, Beguer o Sabanza entre altres? La veritat es que no ho sé! I és totalment curiós, si es té en compte, que vivim a unes terres on tenim més plataformes de defensa i protesta per metre quadrat de la península Ibèrica.

Segurament, si els partits no fiquen remei i cerquen fórmules per elegir els millors candidats tot indica, exceptuant casos puntuals, que la degeneració de la classe política anirà en augment dins del nostre territori amb les conseqüències que això comporta per a l’econòmica, la cultura i el benestar social de la majoria de la població ebrenca. Encara que de vegades crec que els màxims responsables polítics de les nostres terres, en compte de buscar els més adients fan i faciliten el contrari. No es busca l’excel·lència sinó la mediocritat més absoluta. Així d’aquesta manera poden mantenir la poltrona durant força anys en els seus respectius feudos locals. Una mentalitat del segle XIX en una economia del segle XXI i en un món global només pot comportar una pèrdua de competitivitat del nostre teixit productiu.

Davant d’aquest panorama tan desolador i depressiu, d’un ambient que no dóna per l’esperança a curt termini i en la qual no s’esperen gaires sorpreses, ni de molt, aires de regeneració política amb propostes, idees i projectes engrescador que il·lusionin a la ciutadania ebrenca, assisteixo a la presentació del llibre, escrit per Albano Dante i Àngel Martínez, a la biblioteca d’Amposta, organitzada per l’Ateneu Amposta. Escèptic i estoic des de fa temps em trobo en una de les xerrades polítiques més interessants que s’han organitzat des de fa temps a la vora del riu Ebre. Tot un plaer d’escoltar la saviesa de l’exdiputada Àngels Martínez. Tot un agraïment a Àngel Porres per la invitació. Tota una reflexió per pensar que encara que les coses són difícils de canviar no són impossible.

Economista.