Aquest dissabte, dia 16, he participat en l’assemblea general d’Òmnium Cultural, i resulta que Jordi Cuixart, el president que ha estat dirigint l’entitat i acompanyant la nostra Junta ebrenca durant els darrers temps, és a la presó de Soto del Real, injustament, ostatge de l’estat repressor. També aquest dissabte m’he afegit a la celebració del 40è aniversari de la fundació del Servei d’Ensenyament del Català (SEDEC), i resulta que Carme Forcadell, companya estimada durant uns quants anys, és a la presó d’Alcalà-Meco, igualment ostatge de l’estat repressor.

I pensant en ell i ella, inevitablement, penso en els altres presos i preses i en els que, si us plau per força, han hagut d’agafar el camí de l’exili. Quant de dolor al cos i a l’ànima! Però sento, en canvi, l’ànim més fort. No podem permetre’ns un decaïment de l’ànim, ni que siga per ells i elles. Hem de traure forces d’on siga per a persistir i insistir. Per això us dic, us demano, que no oblideu cap dia cap dels nostres presos i preses, cap dels nostres exiliats i exiliades per motius polítics, que els recordeu i que ho feu extensiu als vostres entorns. Ells i elles necessiten que els tinguem ben presents, però també a nosaltres ens fa bé sentir-los a prop, escoltar les seues paraules quan, en comptagotes, poden traspassar els murs de la presó o la distància, i prendre exemple de les seues actituds.

L’empresonament dels nostres polítics i polítiques és una terrible injustícia, com els tribunals d’altres països europeus s’han encarregat de demostrar. I aquesta injustícia es veu augmentada amb un desfici de revenja i un afany d’afegir crueltat a la seua vida personal. Tot això només s’entén en un context de restricció: la dèria per acabar amb la gent defensora d’una Catalunya que decidisca el seu futur els ha portat a carregar-se la llibertat.

Voldria sentir més la veu de la gent demòcrata que no té l’independentisme com a objectiu dient la seua sobre els presos i les preses, sobre la limitació de les llibertats i sobre la situació penosa de la democràcia. És que potser de cop i volta s’han alineat amb les tesis de l’ús sistemàtic de la repressió? Que pensen que tot es resol amb presó i més presó? Que no els mou el cor el patiment de les persones i les famílies? Que els és igual que des dels poders públics es vagen limitant llibertats que tant va costar reflotar després dels anys de dictadura?

Ara ens volen vendre un hipotètic acostament de les persones que estan patint presó com una mesura de magnanimitat. És evident que això els facilitaria la relació familiar, però no ens pot tapar els ulls: la gran injustícia és que totes aquestes bones persones estiguen privades de llibertat i acusades de crims inventats. Cal, doncs, que no deixem de reclamar el seu alliberament, que els tinguem presents, a totes i a tots els qui són víctimes d’aquesta situació, que seguim participant en les accions col·lectives que s’organitzen i que fem gestos personals, per menuts que siguen. Sovint notem a faltar llibertat en l’aire que respirem, però penso que també som lliures quan la reclamem i treballem per fer-la possible.