En alguns pobles de les nostres Terres a finals dels anys seixanta, tot i que de manera més humil que en altres indrets, van sorgir moviments socioculturals que pretenien cercar els seus propis espais de llibertat, trencament i oposició al franquisme. Certament, seria agosarat comparar-los amb els moviments del maig francès, la primavera de Praga o els hippies nord-americans. Aquí no es donaven les mateixes circumstàncies polítiques ni socials i les limitacions eren molt més grans. Però al meu parer en alguns casos sí que van suposar un clar trencament amb l’ordre establert i un intent d’acabar amb el Franquisme i tot allò que venia del règim sorgit després de la Guerra Civil. Voldria citar-ne dos exemples. Un a Tortosa, el Club Universitari (integrat després al Casal Tortosí) i l’altre a La Ràpita, el Club Sant Jordi. Es tractava, curiosament, de dos grups vinculats en part a moviments cristians. Podríem dir de la incipient Església progressista.

A diferència del maig francès, els integrants del Club Universitari de Tortosa no es guiaven pels postulats de l’extrema esquerra maoista o trotsquista sinó pels de l’esquerra ortodoxa que aquí tenia com a referent al PSUC. Va ser un espai de trobada de la joventut progressista i una escola política per a molts d’ells. La seva seu estava al Cercle Artístic i per allí van passar, com és obvi, molts d’estudiants entre els quals podríem citar a Josep Mª Castells, Manolo Navarro, Paco Albacar o Agustí Forner, entre altres. També a Joan Sabaté, que anys a venir seria alcalde de la ciutat. L’activitat era vigilada de manera obsessiva per la Brigada politicosocial. La seva intensa activitat cultural oferia productes compromesos amb l’antifranquisme, d’esquerres i catalanista. Així cal citar recitals de Nova Cançó i de cantautors espanyols, teatre alternatiu (com “Setmana Tràgica” pel grup de teatre de l’Orfeó de Sants), exposicions de pintura d’avantguarda, cine-fòrum, la “Trobada de la Joventut” el 1973 o la creació clandestina de “L’Assemblea Democràtica de la Joventut” branca juvenil de l’Assemblea Democràtica del Baix Ebre el 1975. Cal fer menció també a la presentació de llibres com “Rafael Vidiella, l’aventura de l’evolució” de Montserrat Roig, tot just coincidint amb la tornada de Vidiella de l’exili a Budapest el 1977.

Per la seva banda el Club Sant Jordi de La Ràpita tenia igualment la seu en locals de l’església. Fou un sacerdot, Valeri Boet, el seu fundador i van arribar a haver-hi prop d’uns 200 socis. La seva existència fou tant efímera (1967-1969) com fructífera. Les activitats que van dur a terme foren nombrosíssimes: Setmanes de la Joventut, cine-fòrum, primeres celebracions de la festivitat de Sant Jordi, activitats benèfiques, concerts … Van destacar, sobretot, els tres recitals de la Nova Cançó, amb figures com Raimon, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Mª Amèlia Pedrerol, Enric Barbat, Pi de la Serra, Rafel Subirats i Xavier Elias. Altres esdeveniments que van organitzar i que tingueren molt d’èxit foren la projecció de la pel·lícula de Passolini “L’Evangeli Segons Mateu”, un partit de futbol entre la UE Rapitenca i el primer equip del F.C Barcelona que va deixar petit l’estadi de La Devesa o les Festes Majors que l’Ajuntament els va encarregar d’organitzar, justament el 1968.

Hem dit abans que aquests moviments van sorgir a l’empara de l’Església, que tot just estava sortint del Concili Vaticà Segon i que presumia de nous aires renovadors, que fins i tot feia creure als mateixos sacerdots que moltes coses anirien canviant. Mots de joves seminaristes van acabar prenent els hàbits pensant que tot era possible i que fins i tot canviarien les velles estructures eclesials i, per què no, el mateix celibat. La mort del dictador, la transició i l’adveniment de la democràcia a España, no van fer més que esperonar les seves esperances. Però amb el decurs dels anys, una bona remesa d’aquells joves, se’n van adonar que, possiblement, havien calculat malament l’abast que finalment van tenir les reformes del Vaticà Segon. I van començar a aparèixer les crisis de fe i l’abandonament del sacerdoci. Pel cap em venen uns quants noms, alguns dels quals després he tingut la satisfacció de conèixer i fins i tot tenir com amics. El seu compromís social, la seva basta formació i l’esperit crític i un xic rebel, els va convertir en homes compromesos i en molts de sentits “avançats al seu temps”.