Per què les dones som encara, avui en dia, les principals encarregades del treball domèstic i de les cures dels fills i d’altres persones al nostre càrrec? Hem d’anar enrere a trobar les causes, però no tant. La Sílvia Federici, en el seu llibre El patriarcat del salari. Crítiques feministes al marxisme (el títol d’aquest article surt d’un capítol del llibre), ens les situa a les darreries del segle XIX, quan en plena revolució industrial, a Anglaterra, les dones i, especialment les mares van ser expulsades de la fàbrica arran d’una reforma laboral que va incrementar el salari dels hòmens i en va excloure les dones i els infants.

El motiu principal d’aquesta exclusió fou el debilitament del treball reproductiu. Les llargues hores de treball d’unes i d’altres, inclosos els xiquets a partir de 8 anys o menys, afeblia sobre manera la força del treball. Ningú no atenia les necessitats bàsiques per al sosteniment de la vida. A partir d’aquesta reforma laboral les dones s’han de quedar a casa i, així, neix el nucli familiar amb un home que treballa i porta un salari (misèrrim), la dona treballa a casa a jornada completa sense sou per al sistema capitalista que s’assegura la reproducció de la força del treball de manera gratuïta. El treball ocult, ocult perquè durant anys i panys ni tan sols se l’ha considerat treball pel fet de no ser remunerat i va passar a ser labors femenines, i les dones van passar a ser mestresses de casa a temps complet.

Quan les dones ens tornem a incorporar al món laboral, i principalment als anys 70, hi ha la demanada de remunerar el treball domèstic i aquesta demanda continua encara. La sobrecàrrega és gran, no només de treball físic sinó que també comporta una càrrega mental que genera estrès. Cal estar pendent de tot, a més del treball fora de casa cal comprar el menjar, cuinar, escurar o posar el renta plats, parar taula, agranar o passar l’aspirador, fregar, treure la pols, rentar la roba, estendre, plegar, planxar, adesar, cosir, fer llits, ordenar la casa, regar les plantes, tenir cura de les mascotes, llençar les escombraries, comprar roba, material escolar, gestionar paperassa, anar a portar i recollir les criatures a l’escola, ajudar a fer deures, quedar-se a casa si les criatures estan malaltes, portar-les al metge, anar a les reunions de l’escola, jugar, tenir cura de les persones grans i dependents i queda allò d’anar al taller a portar el cotxe, que també i, si es pot, organitzar les vacances. Pregunteu-vos qui fa aquestes tasques a casa, espero que les tingueu repartides de manera equilibrada. Les famílies que poden pagar-ho encarreguen aquestes feines a una treballadora domèstica, i dic treballadora, ja que aquesta feina la fan dones i sovint dones migrades i mal pagades. Aquest és un altre tema per parlar-ne.

És imprescindible visibilitzar la necessitat, la importància i la dignitat del treball domèstic i de cura, el treball vital i indispensable, essencial i necessari per al sosteniment de la vida. El repartiment i la corresponsabilitat pertoquen a les persones que comparteixen una mateixa llar. No val allò del «jo ajudo», cal prendre consciència i agafar la granera.