Quan vam llegir que Ana Botin volia enamorar als catalans. O era a Catalunya? Tan si val. Alguns vam saber que alguna cosa es movia. El que no podíem preveure era que el moviment fos tan ràpid i que acabaria amb el govern del PP.

Cap sorpresa, tot és molt efímer i sembla moure’s amb pressa. Ho sembla sí. Precisament per això cal anar amb compte amb les anàlisis i les conclusions. Cal esbrinar que és i que és transcendència.

La transcendència política de l’1 Octubre és innegable. Els resultats del 21 D van reafirmar aquesta transcendència i la voluntat dels catalans de no renunciar al seu significat. Cap de les forces polítiques ha renunciat a les seves posicions després de les eleccions. Les espases, polítiques, segueixen en alt.

El títol de la novel·la autobiogràfica de Goytisolo és una bona descripció de la situació política, no en trobo un altre de millor. Caldrà esperar que s’esvaeixi el fum, que baixi el soroll, que recollim els ferits, que retornin els presoners per poder fer balanç.

L’Estat, sense esperar que s’esvaeixi el fum, en un moviment intel·ligent ha volgut replegar les seves forces després de la sentència de la Gurtel. La debilitat del govern del PP debilitava l’Estat. La moció de censura presentada per Pedro Sánchez era un moviment obligat per part del PSOE. El que no era obligat era el resultat. Presentada la moció ja es va visualitzar un perdedor clar. Ningú volia un avançament electoral que hagués significat una aposta clara per Ciutadanos. Una aposta per la confrontació i la radicalitat nacionalista més ultra. Tot el contrari a l'”Enamorar Catalunya” d’Ana Botin. Primer perdedor Albert Ribera.

Faltava conèixer el guanyador o guanyadors. Els vots de Podemos i de les forces polítiques sense responsabilitat de govern es movien amb una lògica no estrictament política es movien en el camp de l’imperatiu moral. Tot en mans del PNB. La disjuntiva era un vot negatiu que deixava un govern del PP dèbil amb un calvari judicial i polític de dos anys insuportables i que paradoxes de la història podia afavorir clarament a les forces del canvi de règim. O bé votar a favor en iniciar un període de treva i distensió que permetés consolidar l,status quo i l’estat autonòmic. El PNB no ho va dubtar, l’actual estat autonòmic és el paradís del PNB. Guanya el PNB i té una oportunitat el Psoe.

En espera que s’esvaeixi el fum i el paisatge es faci més visible, cal fer-se algunes preguntes. És possible refer el pacte constitucional? Té força i prestigi el PSOE per liderar aquest pacte? La corrupció és només cosa del PP o és sistèmica i afecta a tots els partits del 78 i a la monarquia de l'”a por ellos”?

Crec sincerament que el moviment de la moció de censura, el seu resultat i el govern resultant és intel·ligent i fins i tot interessant però no definitiu. Un partit que ha donat suport al 155 i a la repressió no podrà assumir el lideratge estratègic del canvi, a llarg termini, perquè no tindrà la confiança ni de la gent ni dels nous líders democràtics que apareixeran.

Ara està de moda parlar del joc de pòquer i del joc de farol, en aquest joc el PSOE i l’Estat tindran altres cartes, segur, però haurà de jugar amb molta decisió i habilitat. La política sempre té alguna cosa de farol, sempre té a veure amb la correlació de forces i la teatralització de les postures. El problema del poder sigui que la gent té pòquer o escala de color i molt ho saben. S’atreviran els líders a jugar i deixar d’anar de farol??

Avui el Parlament de Navarra ha demanat un Referèndum per decidir sobre monarquia o República. Un altre farol, el joc continua.

Seguim en ple paisatge després la batalla, tot està per fer i tot és possible.

Metge. Exdelegat del Govern a les Terres de l’Ebre i exdiputat al Parlament de Catalunya.