Tot i que no és la primera vegada que m’enfronto al full en blanc, la proposta de col·laboració a l’Ebre Digital em va fer preguntar què podria aportar una servidora, que repeteix cada curs intentant despertar en els seus alumnes el gust per dominar la llengua i procurant demostrar-los que, quan aquesta t’entra a les venes, li promets vassallatge etern, me’n vaig adonar que no era tan important el que escriuria com la reflexió que m’obligaria a fer, la nova manera en què hauria de mirar, d’observar, el meu entorn per a acabar redactant aquest article.

Vivim en una societat tan pendent dels resultats, d’aconseguir fites, que hem perdut el caminar, hem oblidat i desprestigiat el gaudi del camí. Qui no ha cantat alguna vegada els versos de Kavafis – Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca./ Has d’arribar-hi, és el teu destí./ Però no forcis gens la travessia./ És preferible que duri molts anys/ i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,/ ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí…-?, però quants ens els hem cregut?

Els que fa molts anys que som al món de l’educació hem conegut algú –o alguns- que ha copiat als exàmens, qui ha falsificat les signatures dels pares per no acceptar el fracàs…, però els darrers i constants casos de ‘titulitis de mercadillo’ s’estan passant de frenada. Sembla que, ara, qui no té un doble grau i dos màsters no és ningú i, per a obtenir-los, tot s’hi val, com si només calgués anar a la parada del mercat i comprar-los a pes. Per a aquests addictes a trepar el que menys importa és com s’han aconseguit i què han après. Només compta tenir un títol més per a inflar el seu currículum, ometent el perill de la greu situació en què han deixat tots aquells que sortiran fora amb un títol d’una universitat espanyola.

Poca cosa podem fer ja, el mal ja està fet. Segurament tots aquests ‘trepes’ no van arribar al final del famós poema: I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat./ Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,/ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Fent aquestes reflexions, he recordat una de les millors lliçons de vida que he rebut. Quan la meva filla estudiava 1r d’ESO –i jo ja feia uns quants anys que repetia curs- arribava cada dia entusiasmada amb el que havia après i jo, inconscientment obsessionada pels resultats, li vaig preguntar: Filla, i si t’agrada tot, què estudiaràs quan acabis l’institut? La seva resposta, meravellosa, va ser: no ho sé, mare, però no és una sort que m’agradi tot? Afortunadament, ella ja havia començat el camí cap a Ítaca.