Començo aquesta col·laboració, per la que mostro el meu agraïment per la invitació, amb una pregunta de la qual ja us avanço que no tinc resposta, però amb el que diré em quedaré descansada.

Des de l’àmbit jurídic vivim uns moments convulsos, també interessants, perquè cada dia hi ha una dosi important de casuística pràctica, sobretot en el dret penal (delicte de rebel·lió, de sedició, euro ordre, delicte d’odi, d’agressió sexual versus violació, de terrorisme,…), però alhora, visc una gran decepció per l’aplicació polititzada dels principis generals del dret penal i per aquesta justícia patriarcal, que em fan trontollar els meus coneixements teòrics i, sobretot, tinc impotència per la creença irreal de viure en un estat social i democràtic de dret.

Com poden haver “bones” persones privades de llibertat per la seva ideologia política? I d’altres que pel mateix motiu han hagut de marxar lluny de la seva família? I l’existència de condemnes “sense sentit”, “injustes”, “desproporcionades”? I que em dieu de com es permet eludir la privació de llibertat de persones condemnades per delictes greus, “immorals”?

Una persona molt pròxima a mi, Àngel, fa anys ja em deia que la pitjor crisi que teníem era la de la justícia, i jo em rebotava perquè com advocada no podia ni volia coincidir amb ell i ara, davant la parcialitat, la manca d’objectivitat d’alguns operadors jurídics, hi estic d’acord.

Des del panorama polític, hi ha hagut un fracàs total de la política espanyola, atès que no ha intentat (ni això) resoldre l’encaix de Catalunya dintre d’Espanya (parlo en passat, perquè penso que a data d’avui no hi ha retorn possible; qui maltracta, no pot pensar que els maltractaments s’esborraran i molt menys quan ja han deixat seqüeles), a més, de la putrefacció i corrupció provada dintre dels partits polítics i la manca de priorització de polítiques socials. I el dia 1 de juny una moció de censura! I ara què?

Si he de dir el que políticament és correcte, podria fer esment que aquest canvi (fer fora a un president) pot ser positiu per Catalunya, però, com defenso el meu dret de llibertat de pensament i d’expressió (drets fonamentals que s’han vist vulnerats i en confrontació amb una suposada “neutralitat” dels espais públics, per exemple) diré que com la meva desconnexió mental amb el projecte espanyol ja fa dies que ha començat, no m’importa i com el que puc entreveure és una visió conservadora de la realitat, l’autoritarisme que en nom de la constitució espanyola vol imposar-nos el seu relat i de cap manera veig polítics disposats a apartar del món judicial a fiscals, jutges i magistrats que no són imparcials i fer el possible perquè persones innocents recuperin la seva llibertat, res canviarà.

La substitució del govern és en clau espanyola i no veig que sigui una “oportunitat” d’enfocar el conflicte català d’una manera diferent, per això, insisteixo, que qui volem una societat “lliure”, no en tenim prou en un canvi de sigles polítiques al govern d’Espanya, i per això, cal continuar amb el full de ruta cap a la independència del nostre país.

Vull destacar l’evolució en positiu, per mi, del meu pare, Domingo, en la seva concepció de la política; d’una postura conservadora ha passat a un posicionament “revolucionari”. Coincidim els dos que davant canvis poden passar tres coses: involució, evolució o fer la “revolució”, i això darrer pensem que és el que toca.

No hem d’aturar-nos a veure què fan els altres, el dia 1 d’octubre vam mostrar, tal com canta el grup senienc Mascarats, que “som l’acció organitzada que l’estat més “franc” ataca”, així que: i ara què? Vot de confiança amb els polítics i les polítiques “valentes” per tirar endavant la República catalana, tot esperant l’alliberament de les preses i presos polítics i el retorn dels exiliats i de les exiliades i, a continuar per les generacions presents i futures a la recerca de la veritable llibertat.

Advocada i mediadora a CASTELL MARTINEZ, ASSOCIADES