I sobre que escriuré? És la pregunta que m’he estat fent des que se’m van encomanar aquestes línies. I aquí estic. Amb la temuda pàgina en blanc al davant i esgotant terminis –sí, no puc fer-hi més, sóc d’última hora, per pràcticament tot: confirmar assistència a menjades i trobades, pagar regals de grup i, en el seu dia, acabar treballs i estudiar (aquelles nits en vetlla, revisant llibres i apunts fins a l’últim minut abans de començar un examen…). D’opcions n’hi ha infinites, està clar. Tantes com les mil i una cabòries que em passen pel cap i per davant dels ulls i la càmera cada dia. Unes línies es mereix, com a mínim dels mínims –per dir-ho d’alguna manera-, el neguit perquè acabem “normalitzant” que tenim presos polítics i fugats, amb el dolor que està provocant a tantes cases, i l’excepcionalitat que estem vivint. ‘Em rebenta aquesta tranquil·litat’, escrivia l’altre dia una bona amiga per un grup de Whatsapp, comentant una Carta a la Directora del Diari Ara enviada per la germana de Dolors Bassa. També mereix unes línies la persecució al color groc i, en general, a la llibertat que tenim d’expressar-nos. O no? Així com el descrèdit de la classe política i judicial. Per no parlar, en clau més local, de l’any que ens espera amb la cursa -d’ultra resistència- de les eleccions municipals. Ja ho he escrit unes línies més amunt: infinitat d’opcions. Ara bé. A cada idea, just abans de decidir-me, em ve al cap la següent pregunta: Ja en sé prou? I, automàticament, penso amb tertulians, opinadors, articulistes, columnistes i, sí, també periodistes. Els espais de debat i opinió copen cada cop més minuts als mitjans, tant nacionals com locals. Capaços ja no d’opinar, sinó de jutjar o, fins i tot, predir el futur. Parlen de política, d’economia. Però també de relacions internacionals i, naturalment, de successos –el tractament als mitjans i tertúlies també dóna per unes quantes línies-. I de vegades, com més fort parlen i s’expliquen, més convençuts estan o, fins i, tot autocovençuts, fent-ne pràcticament una forma de vida. Sovint, jo la primera, ens fem nostres alguns dels seus arguments. I aquí un altre dubte: es pregunten si en saben prou? I algunes altres preguntes: qui en sap prou? On s’hauria de posar la vara de mesurar? Amb més o menys coneixement de causa, més o menys conscients, o amb més o menys explicativa i més o menys “políticament” correctes, tots tenim opinions i arguments. O no?

Autor:

Periodista.