A principis d’aquest mateix mes, va sortir a la palestra un informe de l’OCDE on deia que a Espanya gairebé el 15% de les llars en les quals hi ha almenys una persona treballant viu sota el llindar de la pobresa. Cal tenir en compte que aquest informe recull les dades del 2015, així que avui dia no sabem si la situació ha millorat o pel contrari, ha empitjorat. I aquesta no és tan sols l’única estadística que ve a assenyalar la precarietat laboral en el nostre estat, ja que en aquestes mateixes dates un estudi de la Fedea i la Accenture, en col·laboració amb entitats com Càritas o Creu Roja, venien a dir-nos que hi ha gairebé cinc milions de persones que viuen entre la precarietat, la pobresa laboral i la desocupació.

Aquests informes i estadístiques mostren que Espanya té un problema evident de pobresa en l’ocupació i que no n’hi ha prou amb seguir generant llocs de treballs, com ve defensant el govern del PP doncs, aquest és precari i les persones que el realitzen no surten, ni sortiran mai del llindar de la pobresa.

Amb aquesta situació, les persones que actualment estan empleades amb aquestes nefastes condicions, ho tenen molt difícil perquè puguin arribar a percebre una pensió digna. I no tan sols em refereixo a la de jubilació, ja que si pel camí tens la mala sort de patir una malaltia professional o un accident laboral amb la pensió que et donaran no podràs de cap manera arribar a final de mes.

Per norma general, les persones que perceben una pensió han estat més temps en actiu (treballant), que en passiu (cobrant una pensió), però hi ha excepcions, ja que gran part de les persones que s’han dedicat a la política a l’Estat Espanyol perceben una pensió sense seguir aquesta premissa.

Jo personalment no trobo una altra paraula millor per descriure la situació que estem patint tant en el tema de les pensions com en el laboral, que la de “Genocidi”, ja que amb aquests sous i aquestes pensions miserables la classe obrera no podem viure, ni tan sols sobreviure.

Davant dels nostres nassos tenim un panorama desolador i la culpa no és de ningú més que de nosaltres. Doncs, hem posat la nostra confiança (en el cas d’alguns sindicats) o delegat amb el nostre vot, el present i el futur de la nostra descendència deixant-lo en mans d’uns personatges que tan sols miren pel seu interès propi.

És hora de deixar-nos d’estar tot el dia darrere de les xarxes socials o defensar els nostres drets a través d’aquestes, de consumir tanta premsa rosa i programes escombraries de la graella televisiva i, de tan sols mobilitzar-nos per celebrar el triomf del nostre equip de futbol, ja que això és l’opi per al poble.

Cal sumar-se a les manifestacions i concentracions que vénen duent a terme els diferents moviments socials que lluiten per salvar el sistema públic de pensions.

Cal sortir al carrer a lluitar per unes pensions dignes per avui i per demà!