Per escriure aquest article, el més fàcil, seria continuar amb la polèmica dels màsters i dels currículums falsos però com que no estic d’acord en com s’ha tractat aquest tema ni des del punt de vista mediàtic ni des del punt de vista polític l’abordaré des de la perspectiva acadèmica.

Tenir un títol de màster suposa tenir el nivell superior al grau. Aquests estudis es comencen a implantar de manera oficial, abans eren títols propis de les universitats, en adoptar-se a l’ensenyament superior els principis de Bolonya. Fins aquell moment, molts pocs estudiants universitaris cursaven un màster després de la seva diplomatura o llicenciatura però ara, 10 anys després, tothom té assumit que quan acaba el grau ha de cursar un màster. És imprescindible per a accedir al mercat laboral?. La resposta és no tot i que, és evident, que té millor formació qui ha cursat uns estudis d’aquest nivell. Els màsters aporten un major grau d’especialització, amb un o dos cursos, des de la perspectiva del mercat laboral. En termes del futur professional és més important encertar en la tria del màster que no en la del grau.

Com ens assegurem que aquests estudis són de qualitat?. La veritat és que hi ha molts filtres i resulta difícil saltar-se’ls tots. Però no és de qualitat que s’ha parlat durant tota la polèmica tot i que molts de discursos han procurat deixar a la universitat en un mal lloc.

El procés per a que un màster oficial (i el de la polèmica ho era) comenci a impartir-se és: una comissió d’especialistes en la temàtica de la pròpia universitat (sovint assessorats per altres universitats i pel món laboral per assegurar una visió més àmplia) dissenyen el programa formatiu (pla d’estudis), el departament al que està adscrit el professor o professora que lidera el projecte emet la seva opinió, la Junta de Facultat on està adscrit aquest títol el revisa i ha d’aprovar-lo (i ho fa normalment amb indicacions), la Comissió Acadèmica de la Universitat (sol tenir aquest nom) també el revisa, amb l’ajuda dels serveis de qualitat, i l’ha d’aprovar. Una vegada superades totes aquestes fases ha de ser aprovat pel Consell de Govern que és el màxim òrgan de presa de decisions. A continuació, s’envia a l’agència de qualitat corresponent, en el cas de Catalunya a AQU (Agència de Qualitat Universitària) que conjuntament amb una comissió d’experts de l’àmbit, sempre externs a la universitat que ha presentat la proposta, fan una revisió en profunditat des del punt de vista tècnic (estructura de la titulació) i de contingut (temàtiques que pretén abordar en funció del perfil del professional). La durada aproximada de tots aquest procés sol ser de dos anys i sense haver-los superat tots no s’autoritza el títol.

Posem el debat on correspon. Les males pràctiques personals no poden, de cap manera, treure-li mèrit a tot l’esforç que fan les universitats per garantir-ne la qualitat. Mentre el debat no tingui aquest focus, dins i fora de les universitats, ens estarem equivocant d’enfoc.

Catedràtica de Tecnologia Educativa Universitat Rovira i Virgili.

Eleccions Municipals 2019 - Terres de l'Ebre