Ma mare, als anys 50, va marxar a Barcelona a la casa on la seua germana feia de minyona, com deien els senyors, una família adinerada, catòlica i catalanista, d’aquelles que anaven a Montserrat a escoltar misses clandestines en català. No tenien fills, i una noieta de poble els anava bé com a distracció. La intenció era fer un favor a ma iaia, vídua de roig amb massa boques per alimentar. Però els senyors no la van posar a estudiar, la van posar, amb 14 anys, a treballar en un dels cosidors selectes de la ciutat. A la mare li agradava molt parlar d’aquest temps viscut a la ciutat, i a mi, em va marcar molt la història d’un intent d’agressió que va patir i com se’n va sortir. Uns tocaments al metro, ple de gent, amb un home enganxat a la seua esquena. Ella es va treure l’agulla del barret, la hi va clavar, no sabia ni a on, i va fugir entre la multitud del vagó.

Aquesta acció, sense ser-ne ella conscient, em va fer ser valenta, i va fer-me saber com afrontar les múltiples agressions que patim a diari les dones, a donar resposta immediata, a visibilitzar l’agressió a l’agressor, allò que s’anomena l’efecte mirall, que no sempre dona bon resultat o bé no sempre és possible ja que de vegades ens trobem en una situació d’indefensió. Indefensió també apresa amb el «ves amb compte», «mira amb qui vas», «no vages sola». Una educació que ens ha inhibit, fins i tot a no poder córrer perquè ens han vestit i calçat amb roba i sabates que no ens deixaven llibertat de moviment; se’ns ha educat amb consells de seguretat contra l’agressió, però qui educa els nois a no ser agressors?

Xiulets, comentaris obscens o no tant, increpacions pel carrer, crits, persecucions, tocaments… són actes de violència que s’han normalitzat, quantes vegades no hem canviat de vorera? Quantes vegades ens han incomodat? Al carrer, l’espai és masculí, i massa sovint ens envaeixen l’espai exterior i l’interior. No hem d’interioritzar aquestes violències com a fets normals, hem de trencar l’assetjament de carrer, cal donar resposta. I ho hem de fer sense victimització. Els hòmens conscienciats han de començar a actuar i, els no conscienciats han de prendre consciència. I dic això perquè el que es pretén aquí també és fer una crida als hòmens, on són els hòmens?

Davant d’aquest vell i greu problema social, tothom ens hi hem d’abocar perquè les generacions futures visquen amb més respecte i llibertat. Per on començar? Sempre pel nostre entorn més proper, per exemple, en grups de WhatsApp els comentaris masclistes van que volen, perquè no els tallem? Els acudits que vexen les dones són infinits, cal riure la (des)gràcia? Si veiem una agressió, reaccionem? No és agradable que et criden «guapaaaaa» pel carrer, no en demanem l’opinió, no ens fa gràcia ni ens afalaga. Petits exemples per posar de relleu que la societat capitalista heteropatriarcal necessita de molta educació afectivosexual a casa, a les escoles, a les assemblees, a tot arreu, si és que volem avançar vers una societat més justa i igualitària, on el respecte envers totes les persones en siga norma.

Filòloga.