A l’Estat espanyol la perversió definitiva dels mitjans de comunicació va produir-se als anys 90. Llavors s’anomenava “la guerra de les plataformes” i la majoria de ciutadans no sabíem que volia dir això. Vèiem que El País i El Mundo tenien una guerra fratricida cada dia, pegant-se puntades de peu a la boca, i pensàvem només que era qüestió de competència i de disputes econòmiques. Però no. Avui en dia ja sabem més, tot i que tardarem anys a saber-ho tot.

Llavors començava a entrar el capital a gran escala de les grans famílies poderoses, aquelles que tenen presència a tots els sectors considerats estratègics, i que ara sabem que tenen una profunda arrel ideològica, perquè el seu ‘status quo’ arranca de lluny. No només de dècades i moltes dècades enrere, sinó en algun cas, fins i tot d’un segle, camí del segon. Ara veiem que quan les coses es poden maldades en contra dels seus interessos són capaços de tot. D’imposar la seua llei, d’incomplir-la l’endemà, i d’inventar-ne una de nova en un parell de mesos. És el poder sense control, el poder al marge dels interessos dels ciutadans.

A Catalunya, genèricament, les coses no són iguals. També existeixen aquestes famílies i a les que ens referim (ja esteses no només a l’estat, sinó igualment arreu del món), també hi tenen dipositada la seua part d’interessos, però només són econòmics. El que fa diferent a Catalunya és l’estructura civil, la pluralitat, la capacitat d’una major part de societat civil de potenciar valors com la solidaritat, de treballar per servei públic, d’acceptar les regles de la majoria, de crear el seu propi codi civil per autoregular-se amb normes justes. Els valors socials més democràtics que es poden trobar avui en dia a qualsevol altre indret.
I tot això ve al cas perquè, a Catalunya, existeix, en el sector dels mitjans de comunicació, una realitat molt rica i singular que s’ha de potenciar i que no podem deixar perdre. Són els mitjans de comunicació locals, o comarcals o territorials, tots ells anomenats també perifèrics perquè els trobem sobretot fora de l’àrea metropolitana de Barcelona, on el seu perfil és més semblant als de les associacions de veïns, més sectorials i urbans i no tan generalistes.

A les Terres de l’Ebre tenim gran exemple d’aquest model d’excel·lència. I és gran perquè ha nascut i s’ha desenvolupat durant els últims quaranta anys en les pitjors de les condicions objectives: poca població, manca de recursos, baixos índexs de consum… Llegim avui que “el Setmanari l’Ebre denuncia que es vol empresonar la llibertat de premsa”, i al llegir els motius, qualsevol persona el primer que fa és posar-se les mans al cap. Puntades de peu a la boca?
Òbviament no utilitzarem en calent aquesta editorial per carregar contra els responsables (només cal llegir el comunicat per deduir qui són). Perquè som mitjans vinculats i potser avui no és el moment, ja que caldria donar una oportunitat a què aquesta reflexió de fons pogués servir-los als nouvinguts d’alguna cosa, i que s’ho miressin dos cops abans de voler destruir el que tants anys ha costat construir.

Però si entre tots (ciutadans, representants d’institucionals locals, polítiques, socials i econòmiques, i fins i tot els òrgans corporatius presents per l’autoregulació) no hi posem remei, caldrà actuar per excloure del model a la malaltia greu que s’ha detectat: l’extorsió al polític local com a mètode habitual. Això no es pot consentir, no és normal, i només és propi dels que no tenen entre els seus valors un exquisit comportament democràtic. Els que és penses que la llibertat de premsa no existeix i que tot es pot comprar (per cert, serà bo saber si els diners que vincula aquests insensats és seu o s’aprofiten dels diners de tots…).

 

El Setmanari L’Ebre denuncia que es vol “empresonar la llibertat de premsa” 

About the Author:

Serveis informatius Ebredigital.cat