En altres temps els sultans otomans el primer que feien en accedir al tron era assassinar als altres prínceps, evitaven així reclamacions i revoltes, afirmaven la seva autoritat i la de l’Estat. Després ploraven desconsoladament les morts, al cap i a la fi els morts eren els seus germans, parents i amics. La mort d’un príncep otomà era una anècdota, la mort de més d’un, una coincidència. Les raons d’Estat no volen explicacions, volen inèrcies. Això és la raó d’Estat. Convé no oblidar-ho.

Per alguns hi ha raons prefigurades que van més enllà de la raó i la justícia. La veritat i la justícia estan al servei de l’Estat i no al revés, pensen. En plena guerra freda un jutge occidental, va fer cridar a un advocat defensor que feia massa bé el seu treball i estava a punt de demostrar la innocència del seu client, suposat espia rus. Li va dir: Miri aquí l’important és vèncer Rússia! Van arribar a un pacte. El client no va ser condemnat a mort, va morir a la presó. Així són les raons d’estat, convé no oblidar-ho.

Parlo d’ara i avui escandalitzat, com molts, per la sentència de la Manada. No crec que la culpa la tingui el codi penal, ni tan sols el vot particular d’un jutge enfollit. Escandalitzat pel judici dels Rapers, de Tamara, dels nois d’Alsasua, dels mestres de Sant Andreu, dels Jordis, de rebel·lió, malversació, polítics presos i presos polítics. No són anècdotes, són categoria.

No és el codi penal. Escandalitza que en tots els casos hi ha un relat anterior a la prova. Una criminalització de la víctima o de l’acusat prèvia. Informes i proves estan en mans d’un cos policial jerarquitzat i sotmès a disciplina, que se sent part afectada i per tant sense plena llibertat en emetre informes. Informes dels quals hom pot pensar que estan si no més condicionats pel relat previ. En tots els casos els poders o cossos s’erigeixen en jutge i part, els altres poders acríticament li fan costat. Se senten afectats i actuen en defensa de l’essència i concepció del seu poder.

No, no és el codi penal, ni la constitució. És la judicatura, els fiscals, els cossos de l’Estat que defensen una visió patriarcal molt conservadora de la realitat. Encara que canviïn el codi veurem casos de violència masclista, com es perden llibertats i garanties, com la llei es gira contra la gent i les seves llibertats, perquè la visió patriarcal i conservadora continuarà sent part essencial de la raó d’Estat.

Hi ha altres mons, concepcions progressistes de l’estat, divisió de poders, amb arbitratges. Però no són aquí.

L'”a por [email protected]”, o “del rey abajo ninguno”, resumeix molt bé la testosterona patriarcal el conservadorisme i autoritarisme d’un estat que creu que en nom de la raó d’Estat pot imposar el seu relat i fer nos viure el que estem vivim. Com els prínceps otomans després plorarem desconsoladament per les pèrdues culpant-nos a tots de les llibertats perdudes.

Convé no oblidar-ho.

Metge. Exdelegat del Govern a les Terres de l’Ebre i exdiputat al Parlament de Catalunya.