Aquest dilluns 14 de maig Quim Torra ha estat investit 131è president de la Generalitat de Catalunya. I abans de dijous coneixerem qui són els Consellers del nou Govern. Seran els que ja s’han filtrat? Hi haurà -o no- algun Conseller o Consellera ebrenca? A última hora algú pensarà en allò de la representativitat territorial i tindrem algun representant de la Vegueria de les Terres de l’Ebre al Palau de la Generalitat?

Tant de bo ens equivoquem, però sembla no tindrem un ebrenc al Govern. No es premiarà les Terres de l’Ebre per ser (després de Girona) el territori més independentista. Ens haurem de conformar amb records nostàlgics: sí que vam tindre un ebrenc al Govern en la segona república del segle passat, i també en l’etapa del govern tripartit amb la consellera d’Ensenyament, l’ampostina Marta Cid.

El Govern de Quim Torra serà per tant, estrany. Estrany, d’entrada, perquè naix després del cop d’Estat del 155, i no sabrem si escoltar-lo a ell o a Carles Puigdemont, o als dos i sintetitzar-los. I estrany perquè ja sabem que és provisional en haver de superar la muntanya russa judicial que l’espera, i que probablement acabarà amb unes noves eleccions a finals d’any.

Però serà estrany, també, perquè continuarà oblidant-se de les Terres de l’Ebre. Aquelles que, això sí, tothom reconeix ara com les primeres que van saber posar en pràctica l’enfrontament amb tot un estat, arran del que vam protagonitzar entre 2000 i 2004 amb la lluita antitransvasament (amb la PDE com a precursora dels CDR).

Durant els governs d’Artur Mas i de Carles Puigdemont ens van dir que havíem de tindre paciència, que ja havíem recuperat el protagonisme i que tothom a Catalunya ja ens estimava i reconeixia. Ens deien que ja hi havia diputats importants de pes per compensar la manca de consellers.

En alguns dels últims Governs vam tindre, fins i tot, algun Secretari General; però tot apunta que ara ni tan sols tindrem això. I és que lamentablement no recuperarem a Lluís Salvadó perquè necessita autoprotegir-se. Quedarà únicament com a diputat, quan hauria pogut ser perfectament el número 1 del partit amb Oriol Junqueras a la presó i Marta Rovira a l’exili.

Però és que tampoc estarà Germà Bel, una de les autoritats econòmiques del país. I tampoc es pensa per a Economia en l’únic que tenia totes les opcions i tot de cara, Ferran Bel, qui s’ha cansat de repetir que no i no al Govern de la Generalitat a Barcelona (tot i que sí ha assumit la responsabilitat de les municipals de 2019), perquè prefereix estar a Madrid com a portaveu econòmic. Una aposta tan estranya com la de no voler assumir la presidència de la Diputació de Tarragona fa uns anys, almenys des del punt de vista dels interessos del territori.

Tant de bo ens equivoquem, però ja podem preveure que allò que passarà aquesta setmana ens deixarà destrempats. Les bones notícies seran la restitució dels càrrecs destituïts pel 155 i, per tant, la recuperació del Delgat del Govern, Xavier Pallarés (nou pactat de fa temps entre ERC i PDeCAT). I potser també la directora de l’Escola de Policia. I segur que es renovaran bona part de la vintena de càrrecs de les delegacions del Govern ebrenques. Així que, els que surten i els que entraran estaran contents; però els ebrencs, estratègicament i com a territori, no hi podrem estar, més enllà de mostrar-nos solidaris en la restitució, com no pot ser d’una altra manera.

I és que aspirem a més perquè som ambiciosos i ho necessitem. Necessitem lideratge. Tenim autoestima, però ens l’han d’abonar. Tenim unes diputades ebrenques que, en el millor dels casos, són joves promeses de futur, però ara no tenen pràcticament capacitat de lideratge. I no veiem a l’horitzó la il·lusió que vam aconseguir lluitant, picant pedra, reivindicant i mobilitzant-nos al crit de “Les Terres de l’Ebre també som Catalunya”.

Seria tota una sorpresa que a última hora algú amb seny, i amb vocació de reequilibri territorial real, llegís aquest editorial i, convertint-se de sobte en un bon estadista, anomenés una personalitat de renom, amb arrels ebrenques. Perquè n’hi ha, encara que resideixi a la mateixa cap i casal. Deixaríem així de sentir-lo tres vegades estrany al nou Govern.