Fa mesos que vivim immersos en una excepcionalitat política que ha vingut per quedar-se. Per tant ens haurem d’acostumar a viure, amb i en conflicte. La repressió ferotge de l’Estat, unida a la instrumentalització política del poder judicial i a l’agraïda cobertura dels grups mediàtics espanyols ha pervertit algunes les regles del joc democràtic.

Malgrat tot, una part molt nombrosa de la ciutadania catalana ha optat per desconnectar mentalment del projecte espanyol, a la vegada que s’il·lusionava amb una nova República. Un canvi sociològic i polític difícil de revertir que farà impossible retornar a l’autonomisme, tal com s’havia entès les darreres dècades.
A hores d’ara però, ningú té la certesa de com i quan es podrà materialitzar el somni republicà. El fet que els partits i les entitats sobiranistes tinguin els seus lideratges escapçats; que pateixin l’empresonament i exili dels principals dirigents, i que les institucions catalanes estiguin intervingudes obliga l’independentisme a actuar en clau defensiva.

El general Sun Tzu en el seu tractat l’’Art de la guerra’ aconsellava que ‘quan es disposi de mitjans suficients, allò adequat és la defensa; i quan es disposi de mitjans més que suficients, l’atac’. És evident que l’independentisme ni disposa dels mitjans suficients ni hauria de prescindir d’aquells instruments de govern que té a l’abast per poder defensar-se millor.

Li cal resistir per guanyar temps. Temps per repensar, debatre i renovar estratègies. Temps per construir nous lideratges i noves eines, tant des de l’àmbit institucional com social. Temps per reflexionar, per aprendre de les errades i dels encerts; per acceptar que s’ha perdut la batalla però no la guerra; per valorar els grans èxits i avenços aconseguits; i per reconèixer les incapacitats i limitacions actuals en què tocarà fer política. I tot això seria bo i necessari que s’afrontés sense eufemismes, amb un missatge realista i abandonant la gesticulació política desmesurada. És de justícia reconèixer que alguns ja han començat a fer-ho tímidament mentre d’altres segueixen interessadament ancorats en la virtualitat política.

Per encarar aquesta nova etapa el sobiranisme necessita tenir les millors eines, i la millor és disposar del govern. Els resultats electorals li van confiar aquesta responsabilitat que no pot defugir. Exposar-se al perill de perdre-la per personalismes o ingerències judicials imprevistes pot tenir unes conseqüències nefastes per a tothom.

Si la setmana vinent hi ha Govern, el sobiranisme a més de recuperar les institucions, podrà afrontar la repressió i els judicis que vindran, amb millors condicions; i disposarà de més eines per seguir ampliant els seus suports. Unes eines institucionals minses, amb limitacions de competències i capacitat d’acció reduïda, però amb les quals el sobiranisme ha pogut avançar i sumar al seu voltant, en un temps rècord, a gairebé la meitat de la població.

Autor: