Citem-los pel seu nom. Primer, els grans mitjans de comunicació privats de l’estat espanyol: Antena 3, Tele 5, Quatro, La Sexta. Amb 13 TV d’annex. I en segon lloc el gran mitjà públic: TVE. I agrupem-los tots anomenant-los com “la mitja dotzena” per simplificar allò que representen, els grans grups de comunicació. Grans en formats (també sumen premsa, ràdio i digitals), capital (lobbys econòmics) i audiència (la gran majoria de la població).

Fet aquest exercici, posem a l’altre costat “les TV autonòmiques”, unes quantes a l’estat, i TV3 en el cas de Catalunya. Líder, pionera, diferencial, exemple de modernitat, i escola també de professionals que encara avui omplen les pantalles de tota Espanya. I ja tenim el marc conceptual sobre que vol girar avui aquesta editorial.

Però tornem a dir les coses pel seu nom. La manipulació massiva i la putrefacció del servei públic que estan obligats a donar aquests mitjans de comunicació no aguanta la més mínima comparació de qualsevol anàlisi objectiva, universitària per exemple, i millor encara si fos internacional. Si hi hagués una màxima autoritat que jutgés en l’àmbit internacional l’ètica, la pluralitat, el nivell de manipulació, el temps destinats a cada partit, l’anàlisi no aguantaria una comparativa amb rigor. I deixaria en evidència les persones (entre elles molts dels que es consideren progressistes encara), que critiquen TV3 perquè no la miren ni la consideren seva, cosa que es comprensible. Però no si és per autojustificar cegament del seu nacionalisme, acusant el de l’altre de ser pitjor o l’origen de tots els mals.

Perquè la immensa quantitat de mentides, la manipulació massiva en definitiva -recordem “las armas de destrucción massiva” de Bush i Aznar quan la guerra d’Irak-, habitual i permanent en la mitja dotzena de mitjans als quals hem fet referència, és una de les explicacions més clares i rotundes per explicar l’amnèsia en la que viu la gran majoria de la població de l’estat espanyol. Negar-ho és insult a la intel·ligència i una mostra clara de sentimentalisme nacionalista espanyol, lícit si és per consciència i militància. Però pervers, insistim, quan es culpa a TV3 del que està passant a Catalunya.

A Catalunya, gràcies -en bona part- a la pluralitat dels mitjans públics, i també al tarannà de la seva societat civil, el Parlament és divers. A Catalunya Ciutadans o els Comuns poden guanyar unes eleccions. Però no és possible que els lobys situen un any sencer a un desconegut Pablo Iglesias dins d’un plató permanent per evitar que creixi el PSOE com a alternativa de canvi; ni és possible que un polític debutant amb un nu integral sigui president promocionant-lo infinitament sense cap mena de contrapès ni justificació. No hi cap el nivell de manipulació massiva que s’ha produït l’últim lustre a la política espanyola.

Tenim la sort -majoritàriament i diversa- d’estar impregnats d’una forma d’entendre la democràcia i l’estat de dret de marca europea. I encara que lícitament es facin batudes -majoritàriament populars- de javalins, i també caça selectiva de trofeus, no és norma que cada any es produeixin les trobades de nobles, jutges, fiscals, banquers, militars, càrrecs del bipartidisme messetari, i entre ells també alguna persona normal i homologable, on es determina el futur de milions de persones al marge del sufragi universal. D’Escopeta Nacional aquí no n’hi ha, sigui perquè domina el minifundi, sigui per l’orografia del terreny, sigui pel tarannà més democràtic, sigui per escrúpols col·lectius o consciència individual.

Però tornem al fil de la manipulació massiva. La clau és tindre clar que és, què significa, i quina és l’obligació de qualsevol mitjà de comunicació, sigui públic o privat. Se li diu “servei públic” i figura a la llei del sector com una obligació ineludible, sense distincions. Es pot llegir i se li diu la LLAC (desautoritzada per cert per una llei estatal posterior, feta a mida per als negocis dels lobys i de nou sense pensar en els ciutadans). I fins i tot hi ha una mena de Senat que sanciona els incompliments com és el Consell de l’Audiovisual (ridiculitzat sovint pels de la mitja dotzena, arran dels sous realment excessius que cobren), i figura inexistent a l’estat.

Tant de bo hi hagués una autoritat mundial per protegir-nos als ciutadans, però no existeix. Fins i tot resultaria impropi haver de recorre a aquets model de protecció social. Als ciutadans ens queda només educar-nos, tindre llibertat d’elecció (cosa que tampoc succeeix a l’estat espanyol, i en canvi sí a Catalunya), comparar i contrastar, i elegir. Els catalans tenim més opcions, i a la majoria de regions de l’estat, no.

En qualsevol cas no es pot tolerar l’engany ni l’acceptació d’un mantra falç que acusa a TV3 i els mitjans públics catalans de fer el mateix que fan la mitja dotzena. Només cal agafar un Excel i comparar-ho. Menteixen aquells que abonen aquesta idea. Ens pretenen manipular. Són ells els que estan atrapats pel bucle artificial que els han construït els poderosos que els dominen, per ser individus d’una societat que no té les garanties democràtiques que haurien d’exigir i començar a construir sinó volen autodestruir-se o recular encara més a temps pretèrits.