El dia 23 de març durarà molts anys dins meu, segurament durarà per sempre. Us vam fer costat i us volem seguir fent costat. Ja ho era, però aquell dia vaig ser encara més a prop de vosaltres. Pujava a l’AVE per tornar de Madrid a Barcelona. Allí hi deixava unes persones, companys, que sabia que potser no tornaria a veure durant molt de temps. Va ser un viatge estrany, on tots els companys del grup parlamentari i del partit que anàvem pels diferents vagons d’aquell tren, cansats perquè gairebé no havíem dormit, amb gana perquè no havíem menjat, ens miràvem de donar suport i ànim uns als altres i ho fèiem d’una manera dissimulada, mirant d’intentar amagar la sensació amarga que tots manteníem guardada, i és que la decisió del jutge d’empresonar als nostres companys encara no s’havia pres.

Jo d’aquell viatge vaig tornar diferent. Crec que part d’aquesta diferència respecte a l’anada és que quan vaig tornar em sentia més propera que mai a Esquerra Republicana de Catalunya. Un partit que feia molt poc que m’havia obert les portes, i que m’havia ofert la possibilitat de lluitar pel meu país i de formar part d’un projecte que des del primer moment m’hi vaig sentir molt còmoda, no només pels seus ideals polítics sinó també per les seves maneres i el seu bon fer. I vaig poder-ho fer des d’un perfil independent, sense ser militant i des de la meva humil procedència fora del mateix partit.

Però vull tornar a parlar de quan estava a aquell tren, i és que allí vaig prendre consciència de moltes coses. En un moment de quietud, en què estava asseguda al meu seient, pel cap em passaven les darreres hores, dies, que havia viscut amb la gent d’ERC, moments d’una gran càrrega emocional però també de gran dosi de generositat per part d’alguns que ho estaven donant tot pel seu país i pels seus, i de responsabilitat, fortalesa i dignitat per part d’altres que ho donaven tot per seguir endavant. L’Oriol a la presó, altres lluny de casa, els meus companys a punt de ser empresonats i la Marta marxant a l’exili. Aquesta era la situació d’aquell 23 de març, sense oblidar a tots els que també patien en silenci la força bruta de la repressió i mentre el meu país continuava segrestat per un Estat autoritari.

Arribava el tren a casa, ja érem a Catalunya un altre cop i calia tornar a ser forts, retro-bar-mos amb la resta dels que no havien pogut ser a Madrid, i seguir caminant tots junts. I això és el que inconscientment jo ja estava fent, seguir caminant, però a partir d’aquell moment no fer-ho més al costat de la gent d’aquell partit, sinó fer-ho amb ells, ser-ne una més!

Aquell dia ho vaig decidir, avui ho faig públic, en els propers dies jo també formaré part d’Esquerra Republicana com a membre del partit. Ho faig per tots ells, pel país i pel moment històric. Ho faig per la democràcia, contra la repressió, per responsabilitat, i molt especialment, ho faig per la Carme Forcadell, qui ha estat, és i serà la persona de qui més he après a estimar i a lluitar pel meu país. Amb ella vaig coincidir a l’ANC, una etapa de la meva vida que mai oblidaré, i ara també al parlament, com a companya del Grup Republicà. I sobretot ho faig convençuda que ERC no deixarà de lluitar per la seva llibertat i la de la resta de presos polítics, pel retorn dels exiliats i sobretot, com sempre ha fet, perquè sé que aquest partit seguirà caminant sense parar fins a aconseguir la llibertat del meu país.