Hi ha coses que fan mandra, o peresa, o perea, com diuen al meu poble. Qui no en té o n’ha tingut alguna vegada? O en continuarà tenint, malgrat proposar-se un i mil cops que la pròxima serà diferent. Mandra d’anar al gimnàs que tens a cinc minuts de casa, de llevar-te al matí i veure 24 hores per davant, de trobar-te un dia més amb aquell company de la feina que no suportes, de treure el gos a passejar o de preparar el tàper. Accions quotidianes i d’altres que requereixen implicació, compromís. Com agafar un bus i fer 200 quilòmetres per anar la manifestació que aquest cop han tornat a organitzar a la capital del país. O pensar en el llaç groc cada vegada que et canvies de jaqueta. Però parem un moment i pensem què hagués passat si als nostres polítics els hagués fet mandra tirar endavant el què feia anys que reclamaven els milers de persones que amb il·lusió, i sense recança, agafaven aquell bus. Imaginem-nos que aquell famós 27 d’octubre Carles Puigdemont, amb tot això de la mandra, hagués preferit quedar-se al llit enlloc de declarar la independència del país. Ell, i els altres 69 diputats, fent el ronso enlloc d’anar al Parlament. Doncs segurament ens estalviaríem pensar en el llaç, tindríem menys maldecaps (o en tindríem d’altres), i ens evitaríem algun que altre quilòmetre, que sent de les Terres de l’Ebre seria encara complicat. Però què és això al costat de la llibertat? Quant pesa la mandra? Això és el que hem de reflexionar ara. Pels que hi ha a la presó, pels de l’exili i per aquells que volen fer govern peti qui peti.

És el moment de posar el peu a terra (com diu aquell periodista cada matí) i actuar sense pensar-hi gaire. Fa unes setmanes, vaig rebre un correu del director d’aquest mitjà. El meu amic i referent periodístic em demanava que fes un article al mes, poca cosa, 2.500 caracters (amb espais). Deia: “m’agradaria que fossis una de les opinadores estrella habituals”. No l’hi vaig poder dir que no. Aquesta vegada tampoc. I no per això d’estrella sinó perquè de vegades, i també ho fa l’edat, t’has de plantejar quan ha arribat el moment de mullar-te. Fa mandra, sí. Però com en moltes ocasions a la vida, un cop ho has fet, potser l’hi acabes agafant el gust i tot.

Periodista i directora i presentdora del programa Ben Trobats de la Xarxa de Comunicació Local