Dijous es va celebrar a la seu de la Comunitat de Regants del canal de l’esquerra de l’Ebre un interessant debat sobre la regressió del delta, fruit de la manca d’aportació de sediments i de cabal sòlid, que mereix ser aplaudit. Bàsicament perquè va tindre el mèrit de reunir en una mateixa taula a tècnics de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), i als pocs membres de la plataforma “Campanya pels Sediments” que encapçala el documentalista Joan Josep Segarra (Poble Nou), a l’aixopluc de diferents institucions (vegeu notícia al web).
Pel que recullen les cròniques periodístiques (el debat va ser obert al públic, però no es va enregistrar ni retransmetre perquè arribi a tota la població, perquè forma part d’un futur documental del mateix promotor de l’acte), el debat es va centrar en si seria bo o no, obrir les comportes inferiors dels embassaments riu amunt, començant per Ribarroja i Mequinença. Seria pitjor el remei que la malaltia, va vindre a dir el tècnic de la CHE; i caldria estudiar-ho encara millor, segons el tècnic de l’ACA.

Aquest tema però mereix ser tractat ja, d’una vegada, des del punt de vista econòmic. Hi ha diners o no hi ha diners, a gran escala, per afrontar un dels principals problemes de desaparició física d’una part de l’Estat espanyol? Li importa o no al Ministeri de Foment que el delta de l’Ebre, la principal zona humida que hi ha a Mediterrani de la seua competència desaparegui en l’horitzó de 100 anys com ja diagnostiquen els experts?

La resposta és no. Clarament no li importa el més mínim, i ho demostren els fets. La problemàtica de la regressió s’està denunciant des de ja fa prop de 50 anys, i s’està diagnosticant o estudiant (mai seriosament, com es faria si s’apostés per un avantprojecte tècnic executiu, que acabés amb licitació d’obres), des de fa mig segle. I això demostra clarament que la voluntat política de l’estat espanyol, almenys fins ara, no ha existit mai si el que es vol són actuacions. O com a mínim un termini concret per començar a actuar, com la situació reclama a crits.

Aquí els únics estudis seriosos que s’han fet són els que va dur a terme als principis de la dècada passada (2000-2004), aquell organisme anomenat Consorci per a la Protecció Integral del Delta de l’Ebre (el CPIDE). I tots sabem que allò era obres a canvi de vendre l’aigua del Pla Hidrològic Nacional. Estem plenament convençuts que si la desembocadura del riu Ebre (on ja desapareix fins i tot la seua principal joia natural com l’illa de Buda), fes cap als termes municipals de Saragossa, Madrid o Sevilla, i fins i tot si fos Peníscola (el lloc més proper on s’han gastat més milions en moure sorra marina), s’actuaria d’una altra forma i ja hi hauria solucions a la vista, com a mínim.