Aquesta web utilitza cookies pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. En navegar o utilitzar els nostres serveis, aceptes l'ús que en fem.

 Societat

Aquest dijous, 20 de juliol, ha mort la companya del SETMANARI L’EBRE Vicky Curto, a l’edat de 49 anys, a causa d’un càncer. La seva mort ha deixat un buit molt gran a la redacció del setmanari on havia treballat durant més de 25 anys. Actualment realitzava les tasques de correcció lingüística del setmanari i de redactora de la secció Viure a l’Ebre.

En aquest doble paper, vetllava per mantenir el llibre d’estil del setmanari que té com a signe d’identitat la defensa del registre occidental i, com a periodista, per difondre i defensar la identitat i les tradicions ebrenques en tots els seus vessants.

En qualsevol cas, Vicky Curto era molt més que correctora i redactora i en la seua llarga carrera professional al setmanari ha realitzat també tasques d’edició, comercials, coordinadora d’especials. Era una de les persones més polivalents i polifacètiques de la redacció. A més, ha estat la principal valedora de la revista Soldó, que edita el Parc Natural del Delta de l’Ebre per difondre la seua tasca. Més enllà del SETMANARI L’EBRE va ser una de les fundadores de la revista La Sargantana i va treballar també a l’Ajuntament de Roquetes, com a responsable de comunicació.

 A la imatge, en un dels darrers reportatges que va fer per al Viure a l’Ebre, sobre la cabra de Rasquera.

T'estimarem i et recordarem sempre, Vicky 

Un whatsapp a les 9.08 del matí. "Acaba de morir". Era inevitable, la puta malaltia de sempre, incurable i als 49 anys. Una injustícia, una raó per a odiar de per vida l'infinit. Dijous 20 de juliol del 2017, tot just dia de tancament del SETMANARI L'EBRE, que ha perdut la seua ànima per sempre. Sí, Vicky Curto Andrés ha estat sempre, i ho era també ara, l'ànima nuclear i original del periodisme a les Terres de l'Ebre. Havia estudiat Química però era la periodista que tots haurien hagut de ser, tot i que ella només figurava als crèdits com a correctora (de llengua i d'estil), coordinadora de continguts, i ja més recentment com a redactora i opinadora també. 

Continuen els whatsapps: “Descanse en pau! Ens acaba de deixar la persona i dona més bona del món”. “És el dia més trist per a tots els que l'hem estimat i l'estimarem sempre”. “El meu suport, condol i estimació per a tu i per a sempre, Miquel. Qualsevol cosa..., m'ho demanes. T'estaré eternament en deute, com amb ella. Una abraçada interminable. Molts dies plorant ens tocarà estar. Ànims, company. Això serà molt dur”. Aprofito per fer extensiu el condol a tota la seua família, a tots els companys que l'hem estimat sempre des del seu SETMANARI L'EBRE (escampats amb els anys per tot arreu, sigui Imagina Ràdio, Canal Terres de l'Ebre, o molts altres), i de tot el món periodístic, social i polític de les Terres de l'Ebre. Perquè s'ha mort una dona molt important, estratègica, del que han estat les Terres de l'Ebre els últims 35 anys (coincidint amb tota la meua vida periodística també). 

La lluita antitransvasament no hauria estat el mateix sense ella. La lluita feminista (i no ho era), tampoc. La història de les Terres de l'Ebre no es podria escriure sense dedicar-li més d'un capítol. Tot el que de cara a la galeria encapçalàvem Josep Lluís Villa, Artur Gaya, jo mateix, i més tard Ximo Rambla i ara Óscar Meseguer, o Cinta Puig, no hauria estat tan fermament perfecte i constant. Et corregia subtilment, o a la mala cara també, com a dona de caràcter. Però sempre et reforçava espiritualment. Ferma, roquera com li deia jo. I rebel. Si no anàvem pel camí correcte, et tornava a corregir amb paciència i perseverança, i et trucava per debatre una hora sobre l'ús de “lo” o sobre l'adjectiu correcte. O sobre si érem poc canyeros. Ha estat sempre la font editorial, l'essència del SETMANARI L'EBRE. I dona també emprenedora, amb el seu Sargantana, i més tard inspirant també el canvi polític i social del seu poble adoptiu, Roquetes, perquè ella és d'Aldover, on ha mort al costat de la Via de Vall de Zafán, que de petita mirava per la finestra quan passaven els trens.

És dia de tancament, el dia de les presses i de l’última hora, com tants hem compartit. I l'únic que se m'acudit fer quan encara són les 9.48 és aquest escrit banyat per la tristesa més profunda i els primers plors inaguantables, que segur que creixeran amb el pas de les hores i dels dies. Un últim whatsapp: “La nostra amiga Vicky ens acaba de deixar. M'ho acaba de dir Miquel, el seu home. Descansi en pau. És un dels dies més tristos per a tots els que l'hem estimat i l'estimarem sempre". Perdona'm, de nou, per la meua permanent

Josep Maria Arasa

0
0
0
s2sdefault
powered by social2s