Boluña explica que, “quan vaig començar el que menys pensava és en dedicar-me-li professionalment. La gent em cridava per fer fotos a la gent de casa i quan me’n vaig adonar, ja havia fotografiat a mig poble”.
Per a Boluña, “la foto és oportunitat i l’afició que tenia abans, encara la tinc ara. Encara avui hi ha dies que se’m pot trobar al Goleró a les set del matí esperant que surti el sol”.
A través de les fotografies del llibre, es pot veure com era la vida quotidiana del territori en aquells anys, un fet que porta a l’autor a preguntar-se en moltes ocasions, “perquè no vaig fotografiar moltes de les coses que passaven en aquell moment”.